Estiu de 1909. Necessitat de recursos humans per mantenir la seva guerra colonial al Marroc, el govern espanyol pren la decisió de mobilitzar 40.000 reservistes. La majoria són catalans, homes casats i amb fills, d’extracció popular, que no poden pagar les 1.500 pessetes que els lliurarien del compromís d’anar a la guerra. Els embarcaments al port de Barcelona comencen l’11 de juliol, enmig d’un clima d’indignació social i creixent conflictivitat als carrers de la ciutat. Les protestes van in crescendo, i del 19 al 25 de juliol es produeixen diàriament xocs violents amb les forces policials.
El dia 26 es convoca la vaga general i l’autoritat respon amb la declaració de l’estat de guerra. La situació ràpidament desborda tothom i esdevé clarament insurreccional, una explosió de tots els malestars latents a la societat catalana. Ningú es vol fer càrrec del que està passant, ni els propis convocants de la vaga, que perden completament el control polític de la situació. Els incontrolats cremen convents i esglésies, maten tres sacerdots i profanen tombes de monges. El govern espanyol envia l’exèrcit a sufocar la revolta, i aquest ho fa sense contemplacions: es calculen entre 75 i 100 morts entre la població civil. El dia 2 d’agost les autoritats recuperen el control de la situació. És el final de la que es coneixerà en els llibres d’història com la Setmana Tràgica.
El que ve darrere és una onada repressiva general i indiscriminada, que es va endur per davant l’estructura del moviment popular. Es van tancar diaris d’esquerres, es van clausurar més de 150 centres obrers i escoles laiques, es va processar més de 2.000 persones, amb centenars de penes de presó i un grapat de sentències de mort (cinc van ser executades, entre elles la del pedagog renovador Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat de ser l’instigador intel·lectual de la revolta). I, evidentment, els reservistes no van tornar i van continuar morint a la guerra del Marroc. Un desastre sense pal·liatius.
Ara que es fa servir la paraula “momentum” per designar allò que pot passar quan es conegui la sentència del Suprem contra els presos polítics, és pertinent recordar què pot passar quan es combinen una màxima irritació social contra el poder amb una absència total de coordinació estratègica i d’objectius clars en la direcció política. Aquesta és exactament la distància que separa una Setmana Tràgica d’un 1 d’Octubre. La que separa una derrota popular d’una victòria popular.
