L’editorial de The New York Times ha encès les alarmes de la diplomàcia espanyola. Set anys més tard de la sentència del Tribunal Constitucional, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha empès el catalanisme polític cap a l’independentisme, ha destrossat els partits transversals, ha consolidat un bloc independentista molt mobilitzable i capaç de generar majories parlamentàries i, sobretot, ha internacionalitzat la qüestió fins el punt que la premsa més influent del món ha entrat a fiscalitzar l’actitud de Madrid respecte a Catalunya. El balanç, des del punt de vista de l’Estat, és desastrós.
Ara, a més, l’U d’Octubre s’ha convertit en un límit temporal que accentuarà l’interès dels mitjans internacionals i fins i tot de les agències de rating que insisteixen, en la línia del NYT, que l’única sortida viable per a l’Estat espanyol és un acord amb les institucions catalanes. En definitiva, a hores d’ara ja ningú no creu que la solució sigui la que es proposa des de Madrid: Reprimir amb una certa mesura i esperar a què el problema se solucioni sol.
Ni a Catalunya ni al món no queda ningú que confiï en l’estratègia de Madrid, aquest és el seu problema bàsic. Amb tots els mitjans d’un estat, no han aconseguit imposar el fil argumental de la repressió i el Codi Penal. L’U d’octubre ho tenen complicat. Molt.
