El Tribunal Constitucional ha demostrat per enèsima vegada aquesta setmana que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és un tema que el supera. Ha evidenciat per activa i per passiva que és incapaç de dictar sentència dins un termini raonable (no sembla raonable tenir un afer d’Estat tant transcendent com aquest entretingut, marejat i pendent damunt la taula durant més de quatre anys). Ajornament rere ajornament, fracàs rere fracàs, ridícul rere ridícul el Tribunal està contribuint a malbaratar un crèdit que s’ha convertit en bonsai, si és que encara li queda. Si la setmana vinent de la mà de la seva presidenta, Maria Emilia Casas, el Tribunal aconseguís tirar endavant un veredicte, no dubto que seria legal –igual que si el veredicte l’elabora d’aquí vint anys-, però tampoc no tinc cap dubte que estaria mancat de tota legitimitat i credibilitat.
Ningú qüestiona la vàlua professional individual de cada membre del TC, ni els seus mèrits, ni el seu prestigi fora de les quatre parets que aixopluguen el Constitucional, però sí la seva capacitat col•lectiva i institucional per esmenar una decisió presa per la majoria del poble espanyol, a través del Congrés dels Diputats, i del poble català expressada a través del referèndum.
La crisi de l’Alt Tribunal ja no és cap secret. La crisi institucional és una evidència. El carreró sense sortida on s’han ficat els seus membres requereix una via d’escapament. Tothom verbalitza que al tribunal cohabiten dues tendències ideològiques que s’ha convingut a definir com a progressistes i conservadors. És tant com dir que hi ha uns membres que són bons i uns altres que no ho són tant. És el maniqueisme propi del postfranquisme sociològic que persisteix en no superar les velles etiquetes que servien d’arma propagandística durant els anys 80 però que la maduresa democràtica d’Espanya hauria d’haver deixat enrere. Però, és igual, acceptem l’argot. Juguem-hi.
Parlem dels progressistes. Aquells que són tant comprensius amb aquest país, que l’entenen tant, que en són tant propers (entre ells l’advocat barceloní Eugeni Gay) que fent un favor a aquest país estan disposat a retallar ‘només’ una quinzena d’articles de l’Estatut –recordem-ho, ja va patir una primera esquilada al Congrés de Diputats—i reinterpretar-ne, a la baixa evidentment, una vintena més. Aquest col•lectiu, podríem denominar-los “els bons”, té encara l’oportunitat d’evitar convertir-se en còmplice d’una barrabassada política, d’una maniobra poc progressista –al contrari, involucionista–, tot retornant a l’Alt Tribunal les dosis de sentit comú que mai hauria d’haver abandonat. Com? Dimitint. Plegant.
El barceloní Eugeni Gay i la resta de companys del sector conegut com “els bons”, podrien fer una gran contribució al sistema democràtic espanyol frenant l’hemorràgia de desprestigi de la institució que n’hauria de tenir més, per poder prendre decisions jurídiques, que no polítiques. No cal demanar-los un sacrifici per Catalunya, ni per la nació catalana i els milers de ciutadans d’aquest país que creuen en les institucions, no. Que ho facin com un exercici de responsabilitat cap a l’Estat que els paga el sou –una part gens menyspreable del qual surt de les arques de tots els catalans– i cap a la institució que amb la seva actuació no contribueixen a prestigiar. Que dimiteixin –com a mínim que ho faci el català del Tribunal, Eugeni Gay—com a via per evitar que es dicti una sentència (si mai es dicta) que, està escrit, vulnerarà la voluntat popular dels catalans expressada en referèndum i dels espanyols, explicitada amb una àmplia majoria al Congrés de Diputats. Que s’investeixin de la dignitat pròpia dels alts servidors de l’Estat i que es declarin incompetents per esmenar el legislatiu, i abandonin els seus càrrecs. Que posin en crisi la institució i que contribueixin així a regenerar un sistema que està empiocat. A curt termini, es probable que siguin criticats. Però si ho fan, la història, la ciència que jutjarà la transcendència dels seus actes, que és el que ha de prioritzar un servidor públic com són els membres del Constitucional, dirà que van tenir la valentia de posar en crisi el sistema i la dignitat d’abandonar la seva plaça al tribunal com a millor manera de servir a l’Estat, als seus ciutadans i al sentit comú.
