C, de Cultura; “Cal reconèixer obertament el trauma de la nostra subordinació, la nostra inexistència, la nostra escandalosa invisibilitat. Perquè els catalans i la nostra cultura no existim; per ser més precisos, som però no existim, perquè no disposem dels aparells d’estat que ens donarien accés a l’existència reconeguda“. (Josep-Anton Fernàndez, El malestar en la cultura catalana)
La venjança és un plat que es menja fred i, ja se sap, malauradament l’afany de revenja pot convertir-nos en llops. A Salamanca se’n deuen estar fent un tip de riure després que el Ministeri de Cultura hagi tornat a jugar amb nocturnitat i traïdoria, probablement per rescabalar la pèrdua de les 500 caixes de documents confiscats pel franquisme que ara fa tres anys dos furgons blancs van tornar cap a Catalunya a trenc d’alba i escortats per un centenar de policies. Si no hi ha cap maniobra intel•ligent d’última hora, l’arxiu del fotoperiodista català Agustí Centelles, amb més de 10.000 negatius, marxarà del país per trobar recer allà on durant anys restaven segrestats els documents de la Generalitat republicana.
El 1939, Agustí Centelles s’emportà clandestinament camí de l’exili 6.000 fotografies amagades en unes maletes. Milers d’instantànies disparades entre els merlets de la seva camisa durant la guerra civil amb la seva càmera Leica, que comprar el 1934 per 900 pessetes. La imatge dels tres milicians pels carrers de Barcelona són un símbol de la resistència popular contra l’aixecament franquista, i formen part del nostre imaginari col•lectiu com ho pot ser la mort d’un milicià de Robert Capa. Centelles les va amagar durant 40 anys i no va ser fins la mort del dictador que no les va tornar a portar a Catalunya. Com molts d’altres membres de la Comissió per la Dignitat que han lluitat per la devolució dels papers, Centelles també hi va anar a Salamanca a comprovar si hi havia les fotografies que no va poder salvar de l’espoli franquista. Li van tancar la porta als morros.
Qui són, doncs, ara els responsables d’aquest contrasentit? Els seus fills Sergi i Octavi que, farts de negociar amb la Generalitat, s’han venut el llegat del seu pare per 700.000 euros? O potser hauríem de focalitzar la mirada cap al Govern, el tripartit i el de CiU, perquè durant 30 anys ha estat incapaç de salvar aquest llegat? Hauríem de saber que la mida de la dignitat de Catalunya no només es pren amb l’Estatut.
