Valentí Carrera és un tipus valent. Per biografia -va ser alcalde (ERC) de Sant Vicenç de Castellet- no ha defugit responsabilitats. Tampoc ara. Quan va llegir el “Jo no perdono” de Francesc Burguet -un altre tipus valent- va decidir acabar amb un silenci de mig segle per denunciar, públicament, els abusos sexuals i la violència física que va patir a dues escoles religioses durant els anys seixanta, en ple franquisme, quan era un nen.
L’entrevista que avui publiquem a El Món és un testimoni extraordinari. Ho és, d’una banda, per la serenor amb què Carrera afronta el record de les agressions que va patir per part d’uns adults despietats que feien valdre la seva autoritat per imposar el silenci de la por. Però les paraules d’aquell antic alumne dels Escolapis també tenen un valor especial perquè no provenen del ressentiment, ni de l’animositat contra l’Església -ell es reconeix com a creient-, sinó de la responsabilitat, cívica i social, d’una persona que considera que la impunitat del franquisme no es pot projectar, infinitament, cap al futur.
Per aquelles escoles de la dictadura -un dia haurem de parlar també de les casernes- rondaven individus que convertien aquelles quatre parets en un sistema depredador, ferotge, pensat per deshumanitzar les víctimes. El fet, avui, és que, encara que sigui cinquanta anys més tard, la rebel·lió d’aquells nens ha començat. Llegiu l’entrevista, si us plau, és el pas endavant d’un país millor.
