Absurda la guerra de xifres. Per molt que Millo i els del PP menteixin i manipulin, ho ha vist tot el món: un milió de persones per la independència a Barcelona. Tot i les traves, les amenaces, la guerra bruta, la repressió i el lerrouxisme de la “veritable” esquerra que va intentar dividir el moviment amb un èxit tan notable que no estaria de més que Colau, Iglesias i Domènech fossin pensant a dimitir, veient el ganxo que tenen i el pitjor destí que els espera a Catalunya. Hi havia més gent a la manifestació de Ciutadans. Potser haurien d’unir-se i, en tot cas, és d’esperar que aquesta amarga experiència forci a Colau –l’instint de supervivència polític és l’únic a què obeeix- a replantejar-se la seva negativa a facilitar col·legis el primer d’octubre.
Una concentració lliure, democràtica, pacífica, un exemple de civisme i de cohesió. Qüestió de saber si al geni de la Moncloa això segueix semblant-li un guirigall o algú li ha explicat ja que és el començament de la seva fi, el preludi a la votació de l’1 d’octubre pròxim, en què es signarà l’acta de naixement de la nova República catalana.
Les tres setmanes que falten fins al referèndum estaran segurament plenes d’incidents dignes de Berlanga, com el de la Guàrdia Civil a Valls, de ridículs sistemàtics d’un gegantí aparell de repressió perfectament inútil dotat d’un potencial d’overkill innecessari perquè no es pot emprar contra tot un poble entestat a emancipar-se “d’una puta vegada”, com diu Lluís Llach amb inspiració poètica per dues raons:
En primer lloc, perquè és això, tot el poble, totes les classes socials, un moviment transversal que ve de molt enrere, de generacions amb una voluntat de ser que ha superat barreres, prohibicions, presons, dictadures, afusellaments. Només hi hauria una manera, no ja de frenar-lo, sinó de qüestionar-lo: treure al carrer de forma voluntària i pacífica a un altre milió de persones en defensa de la situació actual, de la submissió de Catalunya a Espanya. Hi ha alguna dubte que, si poguessin, els que parlen de “majoria silenciosa” ho farien? Per exemple, comptin els assistents que tindrà la propera manifestació del dia de la Raça el 12 d’octubre a Barcelona.
En segon lloc perquè si el moviment es frustrés pel motiu que fos, les conseqüències serien terribles. La venjança dels “demòcrates” espanyols, des del PP fins als comunistes d’IU passant per Podem, el PSOE i altres defensors de la nació espanyola, aniria a l’arrel mateixa de Catalunya i la seva dignitat com a nació, que intentarien destruir com fos. I si Espanya sencera va patir les devastadores conseqüències d’haver perdut una guerra l’any 1939, l’experiència catalana ja va ser llavors doblement dura.
La Diada de 2017 és la millor resposta a la política de persecució del govern central i els seus aliats socialistes i de Ciutadans, aquests que branden la legalitat vigent sense preguntar quina és la seva legitimitat. El seu impacte exterior evident ha estret el marge d’acció del govern central a extrems inversemblants. Tant que comencen a escoltar-se veus dins de l’aparell orgànic i mediàtic del PP demanant la dimissió de Rajoy per inútil. De tenir sentit comú, aquest aprofitaria per anar-se’n, abans fins i tot que aquesta oposició interna es converteixi en una allau, es trenquin els equilibris interiors de la presumpta “associació de malfactors” i l’home acabi a Soto del Real, amb els amics.
I hi ha una cosa més i ben patent. Alguns dels diversionistes que han pretès rivalitzar amb el “mainstream” de l’opinió popular clarament independentista, estan començant a canviar el seu discurs. El líder de Podem, Iglesias, que porta una temporada fent declaracions contradictòries en clara demostració que segueix sense entendre res de Catalunya, tan a la desesperada com els del PP, ara proposa una aliança amb PSOE i Ciutadans per fer fora Rajoy i acceptar un referèndum d’autodeterminació. No pot ignorar que tant el PSOE com Ciutadans són radicalment contraris a la idea (en el fons, com ell mateix) però tracta de salvar els mobles d’una esquerra que només va sorgir, com es veu ara, per trobar llocs i butaques per a una nova generació de polítics espanyols i espanyolistes.
Ahir, a Barcelona va arrencar el corrent que desembocarà el pròxim primer d’octubre en una avinguda dels rius Alfeu i Peneu amb els que l’Hèrcules de la nació catalana escombrarà els estables del rei Augies de l’Estat espanyol i s’emportarà per davant el podrit sistema de la tercera Restauració i la seva classe política de vividors de l’erari de nova o vella generació.
