Quina gent confluirà a la Diada? Quants camins diferents pensarà la gent que s’hi trobi? D’una banda tenim els unilateralistes, d’esquerra o de dreta, els quals creuen, com ha dit en els últims dies l’ANC, que no hi ha via alternativa a la de tirar pel dret, tot i que no se n’expliciten les passes desobedients més enllà de la consigna engrescadora i generalista (“no passaran “no acceptarem”…) De fet, hi estic d’acord: estructural i anímicament Espanya no acceptarà mai desprendre’s d’una part per la via del diàleg, fins i tot encara que veiés (o ajudés més o menys conscientment) a què la majoria social catalana ho volgués. Ha intentat menystenir el fet que ha estat durant molt temps l’independentisme, no la majoria, però si una part molt significativa i la més mobilitzada de la societat catalana; fins que, constatada aquesta realitat, es va veure obligat a fomentar i recolzar el moviment alternatiu; SCC és el més aconseguit, ajudat en el sempre efectiu principi d’acció / reacció. És a dir, que l’independentisme ajudà que l’unionisme despertés, però amb això no hauria estat prou, com tampoc a l’altre bàndol sense l’ajuda inestimable d’aquest aparell institucional que hores d’ara ja es veu legitimat a penjar llaços grocs els edificis públics.
L’unilateralisme havia estat patrimoni de la CUP, però ara se’ls hi ha unit Puigdemont, incapaç de destriar el seu drama personal del futur de Catalunya i qui, per molt que s’entesti a emular ERC, l’ha sobrepassada per l’esquerra. I és que aquesta si algun cop ha estat unilateralista, ha decidit baixar d’aquest carro i ara proclama que l’objectiu ho és a llarg termini. És a dir, a mai, si els altres s’entesten a forçar la màquina i els d’enfront troben així raons per un altre 155 que, aquest cop sí, entrés a fons a desmantellar “aparells de propaganda i centres educatius d’enginyeria social”.
Entre l’independentisme en totes les seves diverses variants i la voluntat més o menys encoberta d’eliminar l’estat de les autonomies per creure que és l’origen de tot plegat i que evidentment no anirà a celebrar la Diada, ens trobem un seguit de vies intermèdies més o menys comprensives amb el que ha succeït i / o amb les persones directament responsables dels successos. Per a totes aquestes posicions moderades pot resultar molt difícil ser en una celebració que any rere any ha estat creixentment monopolitzada pels que creuen que l’única solució per Catalunya passa per construir un estat propi, tot i que no hagin estat capaços d’explicar quina mena d’estat seria aquest, quina mena de persones ens haurien de governar i, tan important com això, quins serien els principis ideològics de la governança, qüestions que a meu parer són molt més importants que el nom de la cosa, tenint en compte el context de globalització i la nostra constatada inanitat creativa.
Per tot plegat, la Diada serà de tothom, però crec que la manifestació convocada per l’ANC esdevé sols una manera d’intentar copsar el gruix actual de l’independentisme, en un moment complicat, on la tàctica ha esdevingut estratègia i l’estratègia, programa.
