La Diada constituent del 2017

"És un dia bonic on s'ha recordat que mai en la història del Regne d'Espanya hi ha hagut tanta gent, a Catalunya i a Espanya, que creu que som un país plurinacional"

Sempre et construeixen els teus enemics. Les baralles complicades acostumen a ser contra enemics molt poderosos o contra un mateix. La nostra societat embogida, poblada de caníbals i zombies televisius i reals, va fer d'El club de la lluita, de David Fincher, una metàfora de l'època: lluitem contra un adversari que pensa quan nosaltres pensem, que és el nostre propi cap i calça les nostres sabates. És complicat el feminisme perquè els que t'oprimeixen són la teva parella, el teu pare, els teus fills. És complicat l'ecologisme perquè ets tu mateix qui s'oprimeix amb les seves pautes de consum i les seves conseqüències. I és complicat el nacionalisme quan la teva reivindicació no té la claredat d'una invasió ni la duresa d'una colònia. La Diada la van construir els seus enemics. Primer els borbons, després Franco, ara el Partit Popular. La major fàbrica d'independentistes és al carrer Gènova de Madrid. No ho han entès encara els votants de Rajoy?

 

Espanya està mal ensenyada i mal apresa. Mal ensenyada perquè l'Estat que van començar a construir els Reis Catòlics no va tenir trets de nació fins la invasió francesa. Com tot imperi, encara més en un país que es va construir per agregació en la lluita contra els àrabs, els emperadors fiaven més el vincle polític en el pagament d'algun impost, alcabala o benefici i en l'abraçada compartida de la fe catòlica. Per a la construcció de l'Estat espanyol va ser més important la Inquisició que el sentiment nacional espanyol, que només s'estendria com a nació existència amb la voluntat napoleònica de col·locar al seu germà en el tron ??d'Espanya el 1808. Mentrestant, els catalans van trobar-se a si mateixos com a nació. I això es nota quan surts dels llocs comuns de la historiografia franquista.

 

La nació catalana, que és una comunitat imaginada com totes, la va construir en bona mesura l'esquerra (quan les nacions acostumen a ser un invent burgès). És un gran avantatge democràtic. És per això que es va començar a dir que català és qui viu i treballa a Catalunya. Normal. Una Catalunya ètnica, com qualsevol organització política de base ètnica (recordeu l'apartheid) seria un horror. Catalunya és una nació d'immigrants que va rebre a extremenys, andalusos, castellans, canaris, aragonesos que avui se senten, al costat dels seus fills, part substancial i irrenunciable d'aquest país. El mestissatge català -com el de qualsevol país obert- obliga a una construcció nacional una mica més complexa. Si bé l'enemic ha d'existir -Espanya, encara que més sobirania roba Europa i les multinacionals-, alhora necessita venir acompanyat d'un compromís social que vesteixi i justifiqui la reclamació identitària.

 

Marta Ferrusola, la molt catalana dona de Jordi Pujol ara amb problemes judicials per robar diners principalment dels catalans, ha afirmat que Montilla, nascut a Jaén, només podia ser un mal President de la Generalitat. Com li passa nacionalisme burgès, els diners els tenia fora de la pàtria. Hi ha una pàtria que només ho és en tant que serveix als interessos d'aquests peculiars patriotes. Franco va dir que li sobrava mitja Espanya. El van seguir molts catalans i als altres els va perseguir per parlar la seva llengua i, sobretot, per ser d'esquerres. El Pazo de Meiras, un edifici a major glòria de la dictadura, va ser pagat per "subscripció popular" sota la dictadura. Els diners van ser recaptats pels falangistes, que potser recollien diners que donaven l'entrada en comitiva o presidien el Comitè Olímpic. Feixistes n'hi havia a Catalunya i a Espanya, igual que antifranquistes. Tot i que els obtusos busquin sempre pensar que els altres són els únics responsables dels mals que patim.

 

 

La Diada és un dia bonic per als catalans i ha de ser-ho també per als espanyols. Avui he pogut celebrar-ho amb Ada Colau, amb Elisenda Alemany, Xavi Domènech, Pablo Iglesias i milers de catalans a Santa Coloma de Gramenet. És un dia bonic on s'ha recordat que mai en la història del Regne d'Espanya hi ha hagut tanta gent, a Catalunya i a Espanya, que creu que som un país plurinacional. El PSOE ho pensava a la volta de la dictadura, defensant el dret d'autodeterminació. Després el va oblidar -igual que va oblidar els compromisos amb el socialisme-. Però les bases socialistes han obligat a Pedro Sánchez a recuperar aquesta idea. Els difícils equilibris interns l'han portat després a dir que si es referia a la nació com una cosa cultural, però ell sap que no és veritat. Que és nació amb totes les de la llei, en un país que necessita una llei que reconegui la plurinacionalitat. Avui, que s'ha celebrat la Diada, hi ha una majoria al Parlament espanyol que sap que els centenars de milers de catalanes i catalans als carrers de Barcelona i a Santa Coloma estan reclamant un procés constituent. Ho sap fins al Rei d'Espanya, que si no troba una solució per al repte català serà més emèrit que el seu pare.

 

Les costures del règim del 78, sostingut sobre la Constitució d'aquell any, estan rebentant. La Transició ha rendit bona part dels seus fruits i cal obrir, d'una manera o altra, un procés constituent. No sembla que allò vell pugui donar més de si. Es va sostenir sobre un sistema electoral que venia de la dictadura -el marcat per la Llei per a la Reforma Política- i s'ha convertit en un insult (com és possible que ningú amb la menor sensibilitat democràtica pugui acceptar un Senat on el PP té el 59'6% dels escons amb el 30% dels vots?). Es va articular parlamentàriament sobre un bipartidisme canovista que ha rebentat (al costat de la crossa de CiU i també del PNB, encara que aquesta resisteix millor). Va fer del centralisme un discurs absurd -quan una part del desenvolupament autonòmic ha estat federal- que s'ha tirat pedres sobre la seva pròpia teulada. Al mateix temps que permetia que Catalunya o el País Basc recaptessin impostos, era incapaç de portar la seu del Tribunal Constitucional a Sabadell o Bilbao o d'assumir amb totes les conseqüències la asimetria de l'Espanya de les Autonomies (O és que Valladolid vol la seva pròpia policia?). I no està preparat per assumir el paper dels municipis en un món complex. Aquest model que va servir per sortir de la dictadura tenia com a objectiu garantir un capitalisme de la conxorxa que avui, en un món global, condemna a la pobresa. Finalment, feia de la figura del monarca -que sempre ha tingut el comandament sobre les forces armades- l'espai d'encaix d'aquest model. I Felip VI no pot fer el mateix que el seu pare sense risc de repetir la sort del seu besavi.

 

Totes aquestes coses estan avui, Diada del 2017, en els actes populars que s'han celebrat. El règim del 78 dóna les seves últimes glopades, el que no treu que, com a animal ferit, pugui seguir fent mal. En allò nou és gairebé impossible que estiguin ni el PP ni el PdeCat com a forces dirigents. L'abús d'ambdós espais polítics de la seva posició política durant aquestes dècades (el PdeCat com CDC) els incapacita per dirigir la novetat. La seva falta de compromís amb la igualtat, la seva vinculació a les retallades i la corrupció i la seva responsabilitat en l'actual carreró sense sortida (no hi ha independència sense pacte o sense guerra) els assenyala la porta de sortida. Aquesta Diada de 2017 és profundament constituent. I li correspondrà a un nou govern a Catalunya i un nou govern a Espanya perfilar els contorns d'un nou contracte social que tanqui definitivament el postfranquisme que encara perviu quaranta anys després de mort al seu llit el dictador.

 

Comentaris