Per la manera en que s’han constituït els ajuntaments, ja es veu que la situació política no millora. Continuem enquistats sobre el mateix problema, que paralitza com pocs la política d’alçada. No crec que existeixin pactes contra natura i no m’agrada que Macron intenti construir un lideratge europeu a costa de dir als espanyols, inclòs Rivera, quina mena d’aliances poden fer per aconseguir la única cosa que a tothom importa per igual, que és el poder. El problema és altre.
El moment que ha precedit el vot ha estat tot menys edificant. Bona part del problema ve d’allà, no sols per les promeses fetes i després traïdes, sinó també perquè s’han tractat tan malament els uns als altres que ara resulta molt difícil recuperar la cordialitat. I un cert feeling caldrà tenir per dur endavant la política pública que en un nivell tan proper a la gent es necessita. No sembla que les aliances ho assegurin i que la gent decebuda estigui disposada a facilitar-ho des de l’oposició.
Ara tothom farà recompte en clau de places guanyades o perdudes per a la causa de l’independentisme, o per a la de la unió. Alguns ja han començat a comptar els vots que a banda i banda s’arrengleren o a explicar el seus actes per barrar el pas a aquests o als de més enllà. Com si amb això les escoles bressol o els habitatges socials o el bon ús de l’espai públic es veiessin solucionats per sempre.
Si s’entesten uns i altres en fer els números de manera que els hi surtin els comptes, no recordaran que aquí el que s’han jugat és la credibilitat, perduda en la paraula traïda. Una renúncia explícita a aquell estil de fer política, que sembla formar part del passat, on es respecta la persona mentre es menysté la idea, i on es manté el compromís tot i que no convingui.
Absolutament impresentables. Serà supèrbia? Més aviat sembla una mostra de mala educació en el sentit profund, humanístic, de la paraula. La que menys contribueix a l’educació política, retroalimentant el pitjor de la gent a la que van demanar el vot. La des-educació.
