Avui el món es divideix entre els que creuen fermament en la necessitat de la separació del poder legislatiu, executiu i judicial, considerant que han de ser independents perquè una democràcia adquireixi la maduresa, i els que opinen que és suficient un convincent simulacre de coreografia entre els tres poders per mantenir viva la feble flama de la democràcia a la qual estem assistint. Els valors occidentals que en el seu moment van fer fortes les democràcies liberals ara són titllats de febles i malalts en tractar de donar una orientació positiva al problema de la immigració, a garantir per a tots els individus un mínim d’estat del benestar, a donar suport a una agenda ecologista, a donar nous drets a les minories o a recolzar a les reivindicacions feministes. L’alternativa als valors febles occidentals és desplegar l’agenda dels forts, els que no dubten, els homes d’acció que troben en la tensió contínua, en els atacs i en les desqualificacions el camp d’acció per aconseguir dividir i vèncer. La irrupció de Vox en la política espanyola implica l’aparició del primer partit iliberal que persegueix consolidar una visió autoritària a través de les urnes i el consens amb altres forces polítiques de dretes.
Tot va començar quan un grup d’experts polítics van girar els ulls cap a la Xina per analitzar si un sistema polític amb llibertats, sense democràcia però amb llibertat de mercat i una economia de tall capitalista funcionària a mitjà termini. L’observació del cas xinès va permetre constatar que era reeixida la fórmula d’augmentar el control de l’actuació dels ciutadans i aconseguir augmentar la societat de consum; que era possible governar amb un partit-estat sense massa problemes socials. Els observadors nord-americans varen constatar, segons la seva òptica, que les Nacions no serien competitives si no s’adaptaven a prioritzar el control a la democràcia. El pensador més influent de la nova dreta americana, Carl Schmitt, va assenyalar els arguments per crear situacions excepcionals que fessin legítima una dictadura moderna allunyada de la figura del dictador/pare i propera a un govern capaç de retallar llibertats. Xina, Hongria, Rússia o Turquia són exemples d’aquesta visió schmittiana basada a crear un enemic per dotar de sentit a l’estat d’excepció ja sigui en forma de guerres contra els immigrants o guerres comercials. Aquesta evolució/involució política cap al passat però amb l’aroma del modern va guanyant cada vegada més adeptes en les democràcies liberals. Ens dirigim cap a societats fortes però trencades, autosuficients i aïllacionistes, ultra modernes però despietades amb els més febles. El perill que tanca aquest moviment d’emboscament col·lectiu cap a l’interior de les muralles amb mentalitat d’enfiladissa que va ocupant més espai en la ment de molts ciutadans fins a deixar a les fosques, rau en el fet que l’única resistència que s’enfronta a ells és la de governs legítims que s’han convertit en sospitosos a la llum de l’opinió pública per culpa de la corrupció i la inacció. Els arguments de Vox i la seva victòria psicològica sobre la classe mitjana espanyola són el símptoma d’un mal més profund: pensar que és possible viure sense la democràcia i les seves coreografies.
