Les conseqüències de l’1-O confirmen que els catalans viuen en un Estat insuficientment preparat per afrontar un debat serè sobre un aspecte polític important, que implica canvis fonamentals en la seva essència. Per davant de qualsevol debat o diàleg reposat s’ha interposat un bloqueig judicial i la voluntat de convertir en tabú una qüestió —la independència de Catalunya— que inquieta a milions de persones.
No és la única mancança que ha posat al descobert el procés català. Els darrers dies hem vist la punta de l’iceberg d’una altra realitat, la que demostra que un sector de la ciutadania d’aquest país té un concepte estret de la democràcia, obcecada amb la idea que el que planteja l’independentisme és equiparable a un sacrilegi i, per tant, tot el pes de la llei ha de recaure contra aquells que l’han volgut fer efectiva.
Aquesta intransigència fa que un partit polític promogui i defensi la retirada de símbols, com els llaços grocs. Aquests llaços no son més que l’expressió lliure d’una part de la ciutadania davant de l’acció d’un Estat que ha decidit passar amb l’aplanadora per damunt dels anhels que milions de persones han defensat sempre de forma inequívocament pacífica. A més son símbols que apel·len a la democràcia, la llibertat i no transporten un missatge d’odi contra ningú.
Fa uns dies, el president de la Generalitat, Quim Torra, afirmava en una entrevista que la societat catalana no estava fracturada. “[La catalana] És una societat que debat apassionadament, com qualsevol societat mediterrània”. És qüestionable que el que estem vivint en aquest país es pugui descriure com a “debat apassionat”, quan en realitat el que més s’observa és una discussió alterada, improductiva, en què ningú pretén escoltar les raons de l’altre. En aquest moment la discussió política només persegueix un objectiu: la renúncia del contrari. La classe política tampoc fa massa per capgirar la situació. Així doncs, quan la discussió política crispada entre els partits es filtra i es reprodueix cap a la resta d’estrats socials, alguns es rebaixen fins al nivell del “cúter” i de les estrebades d’aquells símbols que rebutgen.
En aquest context només la proposta d’un referèndum pactat sembla la idònia per sortir d’aquest carreró sense sortida. Per això caldrà convertir l’hostilitat de l’Estat en voluntat de respectar el dret a l’autodeterminació. Si no és així, només queda resistir davant d’un aparell que ja ha demostrat la disposició a treure les porres per obligar el moviment cívic i pacífic independentista a replegar-se.
