Calia un gest com el de Mireia Boya. L’exdiputada cupaire ha fet una defensa política de les mobilitzacions populars i ha reconegut, amb orgull, que ella també va passar-se unes quantes hores defensant el seu col·legi electoral l’1 d’octubre. No només això, també ha denunciat davant del jutge Llarena la violència dels cossos policials de l’Estat i ha posat en evidència -a la seva cara- que tot l’entramat repressiu està represaliant un objectiu noble que sempre s’ha defensat per vies pacífiques i democràtiques. Boya ha sortit de l’Audiència Nacional igual d’independentista que havia entrat.
No és fàcil d’entendre per què aquesta dirigent de la CUP és a casa seva i, per contra, hi ha quatre persones que fa més de cent dies que s’esllangueixen a la presó. I no és fàcil perquè els tribunals espanyols no són més que una eina de repressió, amb el punt d’autoritarisme arbitrari que els fa tan temibles com imprevisibles. Però una cosa és certa: Tancar a la presó a Mireia Boya no els hagués servit de res, perquè ni ella recularà en els seus principis ni tampoc la CUP canviarà l’estratègia independentista per un autonomisme submís, en espera d’uns hipotètics millors temps per a la lírica.
L’opció Boya és una defensa política que planti cara a uns tribunals polítics. Ella mateixa ha demanat coordinació entre tots els acusats, per ressaltar que es tracta d’una causa general contra un objectiu -la independència- que és tan legítim com qualsevol altre. Per això la ‘defensa Boya’ és un bon contraatac.
