La decisió

"Espanya té molt clar què vol ser quan sigui gran"

L'unionisme podria ara mateix demostrar comprensió. Una de les coses que més dificulten l'encaix de Catalunya dins Espanya és la manca absoluta de cultura plural, la incapacitat d'acceptar un estat no unitari ni centralista. El procés sobiranista podria acabar tenint aquest efecte, però —és una possibilitat que encara no podem descartar…—; la tan fracassada pedagogia catalana, infructuosa durant trenta anys d'estat de les autonomies, podria funcionar per fi, davant de l'amenaça de secessió més o menys immediata i la impossibilitat d'aturar-la per mitjans coercitius (una hipòtesi que tanmateix no m'atreviria a descartar…: es veu ben clarament que el tanc i la presó política no són coses d'una altra època per bona part de la classe dirigent espanyolista: l'altre dia ens ho va recordar el ministre de l'exèrcit Morenés).

Suposo que no és exagerat afirmar que tot prové del fracàs, llargament arrossegat, d'articular un estat per a tots. Al contrari del que s'afirma, el catalanisme no ha estat fins fa quatre dies majoritàriament independentista, i això no és cap afront; no entenc com es pot afirmar això de forma menyspreadora, o com si tots fóssim ‘quatre radicals' d'última hora.

Que hi hagi independentistes acabats de convertir no és cap desgràcia ni cap inconvenient, més aviat mostra que hi ha gent que té el cap per pensar, que les opcions ideològiques no són inamovibles, i que si un pla no funciona —l'Espanya pluralista, descentralitzada, federal— se n'ha de buscar un altre, sempre dins els marges d'una certa racionalitat o moderació, sense bogeries. Abans, apostar directament per la independència significava renunciar en primer lloc al projecte d'una Espanya per a tots els pobles; ¿i per què s'hi hauria de renunciar, sense abans intentar-ho?

Potser era una ingenuïtat provar de reformar un projecte polític com l'espanyolisme, però s'havia d'insistir, ja que en cas contrari es queia en aquell essencialisme o determinisme (‘no hi ha res a fer') que denota poca capacitat per a l'acord i nul·la voluntat política, és a dir, de convivència. El catalanisme ho havia d'intentar; sense intentar-ho es convertia en una forma de radicalisme poca-solta, com ho és l'espanyolisme, que ara mateix continua sense voluntat d'entesa.

La fatalitat que ens assabenta que els catalanistes havien d'acabar volent un estat propi —o que porten la traïció i la duplicitat a la sang, o que Catalunya mai havia estat de fiar i que un dia o l'altre s'havia de demostrar que dins Espanya només hi estaven per omplir-se les butxaques…— és una altra forma d'infàmia mentidera. Catalunya ha estat fidel i complidora, fins que s'ha cansat de pagar els plats trencats i de demanar perdó per existir. Catalunya és una nació, i això no s'ha acceptat mai dins d'Espanya. La Constitució pot parlar de "nacionalitats", però de Catalunya no en diu ni una paraula. Aquest va ser el preu a pagar per a poder gaudir de democràcia l'any 1978. Els catalans estamparen la signatura al peu d'un document —aquesta Constitució— imaginant que era més tova del que realment s'ha demostrat.

Però arriba un dia en què cal dir ‘prou', i aquest dia va arribar quan Catalunya va declarar-se sobirana i disposada a fer el seu propi camí, diguin el que diguin unes lleis i unes mentalitats que no reconeixen la singularitat catalana. Ara es compleixen 100 anys de la Mancomunitat catalana, aquelles primeres formes d'autogovern que dins d'Espanya donaren a aquest país una fesomia completament europea.

El catalanisme ha estat una forma de fomentar dins Espanya una cultura de la descentralització, del pacte, de l'entesa, l'obertura i de la pluralitat cultural i lingüística. Tanmateix, això no s'ha acabat d'acceptar mai des de l'espanyolisme —que té el seu propi projecte per Espanya—; sempre ha percebut el catalanisme com un enemic a abatre, una nosa en la seva visió d'un estat unitari, culturalment homogeni, centralitzat i poc obert a la cultura liberal. Des del culte casernari poc o molt feixista fins al neoconservadorisme a l'americana: Espanya té molt clar què vol ser quan sigui gran.

Catalunya podria obstinar-se trenta anys més en la pedagogia; aquest ‘deixar-ho córrer', a hores d'ara, pot fer-nos semblar ‘radicals', demòcrates moguts per alguna forma d'unilateralisme cec, gent que va fent la seva sense demanar permís.

En puritat democràtica això mai no acaba de ser correcte, però en el fons es tracta de donar a tot plegat una forma de resposta definitiva, sense trencar ni l'estabilitat ni forçar escenes grotesques. Durant molt temps es va pensar que el millor que es podria fer era ‘cremar les naus', abandonar per sempre més la hipòtesi independentista i concentrar-se agònicament en la tasca de forçar Espanya a l'acceptació de la catalanitat. O s'aconseguia això o Catalunya ‘moriria' en l'intent. Però aquesta idea no va arribar a quallar, com no quallen els matrimonis feliços sense la idea de divorci legal i possible.

Els federalistes de primera o d'última hora ens prescriuen paciència, com si ens haguéssim de conformar amb el que hi ha a dia d'avui i esperar que en el futur les coses siguin d'una altra manera, sobretot quan a La Moncloa hi hagi un federalista de veritat, el qual, a dia d'avui, potser encara no ha acabat els estudis de secundària…

Hi ha molts líders polítics que dins l'eix esquerra/dreta de seguida se'ls acaben les ganes d'esperar temps millors; pel que fa a Catalunya, però, estan disposats a cedir i a esperar que els llops mengin al costat dels anyells… Aquí se'ls endevina una resignació que massa sovint és una complicitat passiva amb el programa d'un espanyolisme que com a molt voldria un catalanisme folklòric.

Perquè serà temps perdut si tot això —una nova entesa hipotètica— no s'acompanya d'un nou pacte de convivència, d'un nou document que fes assenti un nou marc de vida en comú. Aquest document (ho era l'últim Estatut capolat; ho podria ser una nova Constitució Espanyola…) és a dia d'avui una quimera: com més Catalunya demana un respecte per la seva singularitat i més exigeix una suficiència econòmica que es mereix i podria assegurar-li la supervivència institucional, més s'alcen els guardians d'unes essències espanyoles que no permeten acostar posicions ni tenir gens de fe en cap mena de futura entesa sense trencament.

Mai l'Estat no permetrà negociar amb Catalunya d'igual a igual si abans Catalunya no és un estat sobirà. I el Consell Assessor per a la Transició Nacional no fa altra cosa que preparar les bases per a aquesta futura entesa entre sobiranies empatades. Ara mateix diuen còmicament que el que hi ha entre Catalunya i Espanya ‘no té res a veure' amb allò que hi ha entre Escòcia i el Regne Unit. Aquí hi ha molta gent que fa trampa: embruta dos quadres que podrien ser gairebé iguals per a després afirmar que ‘no tenen res a veure…'.

 
 

Comentaris