Aquesta és, essencialment, una decepció generacional. I com la de tants altres nascuts durant la dècada dels 80. Els primers records d’un home ja gran i que, llavors, no sabíem encara diferenciar de Josep Lluís Nuñez. Catòlic, home de missa i centre de les relacions de poder a Catalunya. L’amic dels rics, però també de molts pagesos. I llavors ens el miràvem de reüll, amb aquells ulls de condescendència progressista adolescent -i que, per sort, s’ha anat esvaint durant els anys. Que el nostre és un país de molts grisos. Però malgrat ser home d’ordre, o era del nostre ordre.
I després de 30 anys de relat i dos tripartits, ens havíem cregut que, malgrat la merda que començava a arrebossar per totes bandes, els millors estaven de la nostra banda. I que la seva obra de govern era essencialment positiva. Ens havíem cregut de debò, que per manar no tot eren sobres ni d’EREs andalusos. Ens havíem cregut, honestament, tot allò de què calien referents, que ens calien líders. Ens havíem cregut quasi totes les paraules d’un rostre antic modelat pels anys com el seu. Les idees, els valors i les actituds. I també ens havíem cregut que passar per la presó et feia una mica menys mesquí. Que t’alçava un parell d’esglaons per sobre de tota la faràndula. Després de 30 anys, ens havia construït, dia a dia, i telenotícies a telenotícies, un miratge de país normal. Quan, de debò, el què teníem una façana a mitges i darrere només una mica d’encofrat: ni Estat, ni estructures, ni res de res.
Però per sort va arribar el 2010 i també el dia en què van començar a caure les màscares. Un monstre polític que havia venut un projecte d’encaix amb Espanya que s’anava desfent amb les seves dades macroeconòmiques. I encara recordo un Pujol al 10J. Envoltat, braços enlaire i somrient, amb els crits d’independència que van sentir-se per primer cop en una manifestació multitudinària. Ei, i com si això hagués anat amb ell tota la vida. Lluny estava aquell “molt bé nens, amb això de l’estelada, que quan en tingueu 30 ja votareu CDC”.
I tots aquests nens de l’estelada s’han fet grans. Amb una carrera sota el braç, quatre idiomes i mil tristos euros a final de mes. I un sentiment de profunda decepció. Joves que per edat i convicció mai no l’havíem votat. Però que l’havíem acabat respectant, i fins i tot aplaudint. I aquest és un final tristíssim. El desengany és de l’alçada d’un campanar. Però desenganyem-nos. Que som joves però no idiotes. L’Estat també juga i el partit no ha fet més que començar. I aquest no és res més que un gol a pròpia porteria al minut 15.
Per sort però, la pluja no s’atura. Que aquesta serà la tardor del poble. I a en Mas no n’hi toca d’altra que seguir el corrent, riu avall. Deixar-se portar, fins al final, on sembla que l’aigua és més clara i neta.
