La dansa dels sords

"Un 1 d'octubre de 2017 que passarà a la Història com aquell dia que l'Estat espanyol es va fer el sord, el dia que hauria volgut imposar un clamorós silenci"

A finals de setembre de 1951, a Roma, es va organitzar el primer congrés mundial de sords. La trobada que va aplegar representants de més de vint-i-cinc països va servir perquè veiés la llum la Federació Mundial de Sords, la organització que havia de vetllar pels drets de les persones que pateixen sordesa. Les conclusions d'aquell esdeveniment es van redactar a la cloenda del congrés, tot just acabat d'estrenar el mes d'octubre. Arran d'aquella primera trobada es va decidir que el dia 1 d'octubre, seria considerat el Dia internacional de la Sordesa. Malgrat que hi ha hagut anys que s'ha celebrat el 28 o 29 de setembre, no deixa de ser especialment significatiu que aquesta diada hagi coincidit amb aquesta data que quedarà marcada al calendari de la nostra Història. Un 1 d'octubre de 2017 que passarà a la Història com aquell dia que l'Estat espanyol es va fer el sord, el dia que hauria volgut imposar un clamorós silenci, el dia que voldria haver silenciat la veu de milions de catalans. Però que malgrat tots els intents- barroers, violents, desmesurats, incomprensibles- no ho va aconseguir. Perquè la veu dels catalans s'ha fet sentir arreu del món malgrat tots els impediments que s'han empescat per silenciar-la i a partir d'ara sí que s'haurà de tenir en compte. No es pot continuar com si res no hagués passat. I menys amb la repressió violenta que s'ha consumat avui amb l'actuació dels cossos de seguretat. Cossos perquè ja s'ha vist que de cap i de cor no en tenen; i de seguretat perquè només saben actuar per assegurar la legislació espanyola: obsoleta i esbiaixada. Cal parlar, sí i tant, d'acord, però no hi pot haver un diàleg de sords.I no es pot passar per alt la sordesa i la ceguesa que s'ha fet evident avui. Hellen Keller, la primera dona sordcega que va obtenir una llicenciatura universitària als Estats Units i que va lluitar per trencar l'aïllament causat per la falta de possibilitats de comunicació, deia  que "entre no veure-hi i no sentir-hi sens dubte és molt pitjor el segon". Segons sostenia Keller  "no veure-t'hi t' incomunica amb els objectes però, no poder sentir-hi t'incomunica amb les persones i això et converteix en un objecte." Així és com se'ns ha tractat com si fóssim objectes que fes nosa al camí, al carrer, a les escoles, d'arreu. No vull haver de pensar que el problema no és d'oïda sinó de cap. No vull haver de pensar que després de tots aquests anys el que va deixar escrit Victor Hugo tenia raó quan deia que la veritable sordesa, la que és incurable, és la de la ment. S'ha d'acabar amb aquest menysteniment cap el que és legítimament un dret democràtic i universal: el de la llibertat d'expressió. Només cal que hi hagi la voluntat de veure i de sentir la veu i la determinació d'un poble que continuarà fent-se sentir i fent-se veure fins que arribi el dia que s'asseguin a escoltar la música i entenguin com n'és de bonica la nostra dansa. Perquè a ningú li agrada que el facin ballar a un so que no toca. No podem continuar ballant la dansa dels sords.

 
 

Comentaris