La CUP. L'independentisme que vol Espanya

"L'independentisme ja no és radical. Aquest és el seu èxit"

Així sí. Aquest és el partit que vol l'Estat. Una minoria amb gestos ben radicals i amenaçants. El grup extrem que viu a l'oposició i acusa els altres de traidors i miserables. Els quatre diputats (els mateixos que el PP) que són més dignes i més honestos i més compromesos i més nobles i més autèntics que els altres. Imagino que els quatre del PP deuen pensar el mateix. I tots 8 (els uns i els altres) pensen que tenen raó. La gran diferència és que l'unionisme s'ha fet fort a crits. Mitjançant bronques i violència (verbal la majoria de vegades). Per això el partit que més crida i insulta (Ciutadans) ha esclatat com a nova força hegemònica espanyola al Parlament. L'independentisme és diferent. Els que criden tenen 4 diputats.

 

Ja ho hem vist, això de l'independentisme enfadat amb el món i, especialment, amb els catalans. Ens ho vam haver de tragar als 80, als 90 i al començament dels 2000. Per sort, uns quants van entendre que l'independentisme triomfant havia de ser com els catalans. Complexe, cívic, optimista i pactat. Aquesta idea original i revolucionària ens ha dut fins un moment històric com el que estem vivint ara mateix. Ahir, escoltant la CUP, sentia l'eco dels riures dels enemics de l'independentisme. Hem de ser dignes i valents? Sí. Hem de tancar-nos en una fantasia de república i negar-nos a seguir picant pedra? No. Perquè el que agrada als independentistes és fer xivarri i desobeir. I ho entenc. Però aquest moviment s'ha fet massiu perquè els seus líders han triat la porta estreta. Intentar avançar sense perdre ningú. Al contrari. Incorporant tots aquells que volen un país millor i no un país més sorollós. L'independentisme ja no és radical. Aquest és el seu èxit.

 

 

Confiança.

 

Comentaris