Si veig, avui en dia, algú que porta una creu gamada –és a dir, que es reclama hereu ideològic del nacionalsocialisme alemany- m’agafen basques. Avui, tothom sap, pot saber, té l’obligació de saber, què va ser el nazisme, què va fer i quines van ser les seves conseqüències. Per tant, no hi ha ni presumpció d’innocència per al nazisme ni presumpció d’ignorància pels qui se’n reclamen hereus. Qui es posa una creu gamada es carrega damunt de les espatlles tot el que el nazisme va fer. Abans de la guerra, va haver-hi gent a molts països d’Europa -recordeu “El que resta del dia”, d’Ishiguro- que van simpatitzar amb algunes idees del nazisme. Sempre tenen l’excusa que no podien arribar a imaginar on portarien en la pràctica. Però a partir de la nit dels vidres trencats, al•legar ignorància és més complicat. I després de la guerra, és impossible.
Per això, els de les creus gamades construeixen tres menes de discursos, a l’hora d’assumir aquest passat. Un és el negacionista: el nazisme no va fer allò que diuen que va fer. Un discurs pervers que es fonamenta en la mentida. Un segon discurs és el fermentador: el nazisme va fer coses ben fetes; és possible que Hitler assassinés molta gent, però va dur la prosperitat al poble alemany i els trens arribaven a l’hora (com els qui diuen que Franco potser va afusellar molt, però va crear la paga del divuit de juliol). És també un discurs pervers, perquè precisament en els règims totalitaris, per la seva naturalesa, tot va en un mateix paquet. Els petits, dubtosos i sovint miserables avantatges i els crims enormes. No és possible destriar. Finalment hi ha qui contempla el passat i l’assumeix completament: diuen que Hitler va fet totes aquestes barbaritats… i ben fet que va fer. Aquest és el pitjor de tots, perquè no inclou ni tant sols la vergonya del crim, l’instint d’ocultar-lo o de minimitzar-lo.
L’aniversari de la caiguda del mur de Berlín ens ha ajudat a recordar el caràcter dictatorial i totalitari de les dictadures stalinistes de l’Est d’Europa, que es proclamaven comunistes. També durant anys era possible simpatitzar des de lluny amb aquells règims al•legant la ignorància del que passava de veritat. Però molta gent n’havia advertit, des d’Orwell a Solzenitjsin. No se li havia fet gaire cas. És cert que molts que hi simpatitzaven no sabien. Però també és cert que molts sí que ho havien de saber. I que molts dels qui no sabien és perquè no volien saber, perquè tancaven disciplinadament els ulls. En qualsevol cas, ara ja sabem. I per tant, qui es proclama d’una manera o altra hereu d’allò, n’assumeix la responsabilitat moral, s’ho carrega damunt de les espatlles. Faci servir qualsevol de les tres tàctiques discursives de les que parlàvem abans. El negacionisme: no és cert que fossin dictadures. El fragmentarisme: van tenir coses dolentes, van matar molta gent, van escanyar la llibertat, però també van tenir coses bones i van portar el progrés als seus pobles. O la plena assumpció d’aquells passat: sí, eren dictadures i van cometre molts crims, però és el que s’havia de fer. Tres maneres de proclamar-se hereus d’aquell passat. Tres maneres de reclamar una molt cruel herència.
