Quan diversos diaris catalans van publicar un editorial conjunt, algú –amb males intencions- va dir que li recordava el “Pravda”, és a dir, el periodisme al dictat que es feia sota el règim totalitari soviètic. Em va semblar una metàfora molt mal triada. Allò que caracteritzava el “Pravda” i el sistema soviètic en general no era pas que diversos mitjans diferents publiquessin un mateix contingut –com va ser el cas a petita escala de l’editorial sobre l’estatut i ho és a gran escala el missatge nadalenc del rei d’Espanya-, precisament perquè en aquell règim no existien mitjans diferents. El que caracteritzava aquell sistema era la seva voluntat i capacitat d’ignorar i esborrar aquells esdeveniments reals que no li interessaven i inventar-se els que li convenien. L’exemple més espectacular era la tendència a retocar fotos antigues per fer-hi desaparèixer dirigents que havien caigut en desgràcia, i que passaven a no haver existit mai. George Orwell va retratar aquesta pràctica stalinista al seu “1984” on el protagonista treballa al ministeri de la Veritat esborrant de les hemeroteques fets que no interessen als dirigents actuals.
Per tant, si algú vol explicar l’efecte “Pravda” als nous alumnes de periodisme, no li serveix allò de l’editorial conjunt. Li anirà molt millor, per exemple, explicar el tractament d’una part important del sistema comunicatiu espanyol del partit de futbol que van jugar la setmana passada les seleccions de Catalunya i l’Argentina. Aquest partit va existir, el van jugar, el van guanyar els catalans per quatre a dos. Si et mires la premsa catalana, l’argentina, però també la francesa i la italiana, en trobes cròniques, cadascú explicant-ho a la seva manera. Però en molts mitjans espanyols el partit no va existir. Com els vells dirigents soviètics caiguts en desgràcia, com que no els agradava, com que no els convenia, el van esborrar de la realitat. En algun cas, no va existir l’esdeveniment tot sencer. En altres casos va existir l’esdeveniment, però només va haver-hi graderies. Al camp no va passar res. Només va existir el que passava o deixava de passar a la graderia, l’assistència o la manca d’assistència de públic. El partit, les jugades, els gols, la victòria dels uns, no va existir.
En periodisme liberal –valgui la redundància-, els fets són sagrats i les opinions són lliures. Vol dir que quan es fa periodisme en llibertat se sap que les valoracions o les interpretacions depenen de la mirada del periodista, són subjectives i totes són legítimes. Però els fets són els fets, t’hi posin com t’hi posis. En canvi, en el model “Pravda”, els fets no són sagrats. El que és sagrada és la Causa. La revolució, l’emancipació del proletariat, la unitat d’Espanya o la salvació de les balenes. La que sigui. Només tenen dret a existir i a ser consignats els fets que convenen a la Causa. Els que no li convenen, no existeixen. Els que li convenen, passen a existir, encara que mai no hagin passat. Aquest és el model “Pravda”. Apliquis al Catalunya-Argentina de la setmana passada. A veure què surt.
