La criminalització d'Artur Mas

"L'absència d'Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada"

El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d'abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s'hi ha afegit l'altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista. "Un polític ha de ser valent i donar la cara", ha dit Pere Navarro. I és que l'absència d'Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D'una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l'acte fos un simple tràmit; de l'altra, l'evidència que quan el president d'un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l'autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d'Artur Mas i provocar una frustració col•lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l'absència de Mas va fer que el pla se n'anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l'espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel•lències d'Ibarretxe per haver anat a Madrid l'1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d'abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d'aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l'educació de parar l'orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: "¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?" Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d'un demòcrata com Ibarretxe. No se'n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los "¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?", va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l'evolució de l'espècie humana no s'explica sense la transmissió de l'experiència. La transmissió de l'experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals –passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació–, opta per dinamitar l'absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l'ordenament jurídic d'aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l'espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l'ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se'n a casa. "Marxi, senyor Mas!", seria l'eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d'autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d'anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: "Senyor Mas, marxi com més aviat millor!", crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col•laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l'espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l'absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d'un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l'absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la cerrazón.

 
 

Comentaris