Vagi per davant la indescriptible sorpresa de constatar que un dels clubs esportius més coneguts i influents del món no estigui blindat amb un equip legal, econòmic i de comunicació a l’altura de la marca que ostenta. Sembla impossible que una empresa com el Barça, que mou quantitats estratosfèriques de diners i que disposa d’una influència extraordinària, no sigui capaç de garantir que fa les coses de la millor manera possible i amb absoluta transparència. No només els barcelonistes, per extensió, els barcelonins, hem d’exigir al club de futbol que passeja el nom de la ciutat per tot el món –multiplicant exponencialment la seva projecció- que ho faci amb dignitat i qualitat màxima. No hi ha excusa.
Un cop dit això, tampoc és cap sorpresa que el Barça tingui al seu damunt totes les investigacions, dubtes i focus possibles disposats a qüestionar fins a la darrera coma dels contractes dels seus jugadors estrella. No ha d’escandalitzar ningú que Hisenda s’encarregui de repassar fins al darrer rebut de jugadors amb fitxes i contractes d’ingressos increïbles. Igualment, és d’agrair que els organismes internacionals s’encarreguin de garantir que els clubs tractin amb la màxima cura els nens i joves que somien jugar als millors equips.
El que sí resulta increïble és que el major escàndol al voltant d’un contracte esclati al Barça, i que ho faci arran de la denúncia d’un soci del club que de sobte adquireix a l’Audiència Nacional una inèdita velocitat de vertigen. Que això passi, a més, després que el jugador més perseguit per Hisenda, com una mena de Lola Flores del segle XXI, sigui precisament l’estrella del Club barceloní. I que quan encara no ens hem refet de les castanyes, fins i tot la FIFA –a partir d’una denúncia anònima- s’apunti al berenar i escampi ombres damunt el tractament que la Masia dóna als seus fitxatges més joves, quan precisament aquesta institució ha estat i és exemple arreu del món amb la formació del futbol base.
Què està passant? El futbol mou quantitats escandaloses de diners i al seu darrera hi ha tota mena d’interessos, però ni tan sols això pot explicar aquesta tempesta bíblica. No n’hi ha prou. Hi ha d’haver alguna cosa més. ¿Hi tindran alguna cosa a veure els crits d’independència que esclaten en el camp, atapeït d’estelades, en cada minut 17-14? ¿Potser han molestat en alguns despatxos els mosaics organitzats pel club, que el camp acollís un concert independentista, que obrís les seves portes a la Via Catalana…?
Sembla que s’han ajuntat massa coses damunt de l’escut del Barça i que no se li perdonaran. De sobte un món brutal d’interessos econòmics i la impotència d’algun club madrileny s’han anat a trobar amb el pitjor atac d’irritació d’un aparell polític que controla tots els ressorts de l’Estat. L’aliança pot ser devastadora. Darrera d’aquests moviments segurament no hi ha una mà negra, com deia ahir Josep Maria Bartomeu, sinó unes quantes.
Que el Barça és més que un club ho hem sentit tantes vegades que ja no hi fem ni cas. Però és cert. Cal, per tant, que tots en siguem conscients, que el club no badi, que no cometi més errors i revisi tot allò que no fa prou bé. Perquè no li perdonaran ni una sola errada. Per tant, ànims, senyor Bartomeu.
Avui per asseure’s a la cadira de president s’ha de tenir coratge i un expedient més immaculat que el del Papa Francesc. Aquí cadascú té la seva creu. Així que sort i, com li deia ahir el president de Grífols, a Artur Mas: “president, sé que està passant un moment difícil, però, si té determinació, tiri endavant, no s’arronsi”. Que siguin els socis, i no cap mà negre, els qui decideixin.
