La cotorra monàrquica

"¿Com goses esmentar Machado? ¿No sabies que va morir a Cotlliure, fugint dels assassins que, anys més tard, van entronitzar el pare de la nova patum reial?"

Tinc una cotorra que, d'un dia per l'altre, se m'ha fet monàrquica. Mentre donaven la coronació del nou rei, em vaig adormir escoltant-ne el discurs per la tele i en despertar que sento: "¡Unidad, permanencia, equilibrio, convivencia!".  Era ella, la cotorra Clotilde, que s'havia après uns mots que li devien haver arribat al cor.

L'endemà, crescuda i estarrufada,  atacava a primera hora: "¡Orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción!"  ¿D'on dimonis ho devia aprendre, tot això, si només ha respirat a casa aires republicanots? No ho sé, però el cas és que, jo, vinga pentinar-la i donar-li pipes ben salades, i ara, quan li vaga, comença tot d'una: "¡Estima, respeto, confianza, dignidad, prestigio!". I mira que la vaig criar amb mots senzills i fàcils d'aprendre: "Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l'escopeta i se'n va a caçar...". Però, esclar, com podia pensar, pobre de mi, que l'estava preparant per fer-se de la colla dels depredadors armats. Com podeu comprendre, he cuitat a imposar-li un càstig exemplar rebaixant-li a la meitat la ració diària de pipes. Debades. Només falta que em vegi llegint a l'estudi, on disposa d'una perxa de permanència, perquè de cop esclati la tempesta verbal: "¡Energía, ilusión, dignidad, protección, esperanza!". Vatua, Cristo, amb  la renouera!

Per contraatacar, he començat amb classes de reeducació: "¡Radicalitat democràtica, drets col.lectius, economia solidària, empoderament popular!". Al principi, s'ho va anar empassant amb més o menys resistència, sobretot en sentir "empoderament" (fins ahir, feia de cotorra molt normativa, tot s'ha de dir), però al cap de poc, ja hi tornava: "¡Civismo, tolerancia, honestidad, rigor!". Fart de sentir-la, li vaig embenar els ulls, la vaig tancar en una cambra fosca, i li vaig posar un dia sencer i la nit corresponent un recull de cançons de la terra i alguna en anglès per no pecar de monolingüisme pertinaç. Va ser inútil. Quan, penedit d'haver sotmès l'au pertinaç a una pena tan dura, la Clotilde clamava, impertèrrita: "¡Culturas, tradiciones, lenguas, vías, puentes, Antonio Machado, Espriu, Aresti, Castelao...!". Arribats en aquest punt, ja no vaig poder més, i m'hi vaig encarar, vaja si vaig plantar cara a l'ocellot. "Escolta, atrevida ignorant", que li dic, "¿com goses esmentar Machado? ¿No sabies que va morir a Cotlliure, fugint dels assassins que, anys més tard, van entronitzar el pare de la nova patum reial?

¿I no saps que, en prohibir el franquisme un homenatge al poeta a Baeza, organitzat pel jurista Cesáreo Rodríguez Aguilera, es va haver de presentar a Barcelona, en un homenatge gairebé clandestí, un llibre titulat "Antonio Machado en Baeza"? De moment, vaig aconseguir tenir-la una estoneta callada, però hi va tornar de seguida: "¡Igualdad, solidaridad, respeto, sensibilidades, amistad, hermandad, fraternidad!". D'una manotada la vaig fer volar dalt de l'armari i vaig escridassar-la: "I encara goses dir el nom d'Espriu, en aquesta casa, quan has sentit tanta gent recordar que ell deia que no cal esperar res de Madrid, i que tot allò que no fem per nosaltres mateixos, no ens serà donat!". Sense reprendre l'alè, jo prosseguia: "¿I què en saps tu, d'Aresti, desgraciada? Aquí, a Barcelona, es va sentir per primera vegada el seu poema, "Egun da Santi Mamiña", en la veu de Mikel Laboa, l'any 1964, a la Cúpula del Coliseum, on l'havia portat la benemèrita Maria Aurèlia Capmany. I el mateix Espriu va posar la veu a un documental, en què també hi participava el lehendakari Garaikoetxea, que il.lustrava el poema d'Aresti "Niren aitaren etxea", o sia, "La casa del meu pare", que va traduir Toni Strubell: "Em deixaran sense braços / sense espatlles / i sense pits, / i amb l'ànima defensaré / la casa del meu pare". En veure-la capcota i vençuda, li vaig estalviar recordar-li que Castelao havia mort a l'exili, justament a Buenos Aires, d'on procedien els avis de Clotilde (o els rebesavis, que, d'edats i generacions de cotorres, no hi entenc gaire).

Però les cotorres que s'han adaptat al medi barceloní són molt astutes, no en va han disputat, amb èxit, el terreny urbà a tota mena d'ocells. De manera que, l'endemà, després de fer-me unes quantes moixaines, tornava a la càrrega: "¡Cambio, transformación, progreso, impulso, convicción, actitudes, mentalitades!". Estic desesperat, i em temo que no tindré cap més remei que posar-la a dieta absoluta de pipes ben salades. (Esclar, que sempre poden aparèixer els de la Societat Protectora d'Animalons Monàrquics i denunciar-me per un, ai las!, tan cruel comportament.)

 
 

Comentaris