LA COSA ESTÀ NEGRA

"Valdria la pena fer menys discursos i centrar els esforços a actuar responsablement"

"El català se sent a les aules però no als patis de les escoles", "Amb tanta gent que ha vingut de fora, el català està en perill", "Se sentia més català al carrer quan vivia el dictador que no pas ara", "El català es morirà"... Molts hem sentit (o potser dit) algun d'aquests tòpics més o menys resuats.

Un dels defectes humans més comuns és pensar-se que el que un percep en el seu entorn és igual a la realitat, és a dir, confondre la percepció que un té d'un fet o d'una situació amb el fet o la situació en qüestió. Tot el que es relaciona amb la salut de la llengua no n'és una excepció, i encara menys si tenim en compte les susceptibilitats i apassionaments que desperta aquest tema.

Per a la vitalitat i la plena normalització del català en tots els àmbits no és de gaire ajuda el pessimisme endèmic en què viu una part dels catalans. Es tracta d'un pessimisme força arrelat, que afecta un ventall ampli de persones: des d'escriptors amb presència als mitjans de comunicació fins al veí de sota casa —tot s'ha de dir, però: potser el pessimisme està parcialment justificat per la manera com ens ha anat la història en els últims tres-cents anys i escaig (diuen que tots els tòpics tenen un cert fonament, encara que sigui petit).

En qualsevol cas, està clar que l'actitud derrotista no afavoreix una percepció positiva de la llengua catalana: a ningú ―tret, potser, de quatre romàntics— no li agrada apuntar-se a una causa ja perduda d'entrada. Ni viure en un estat de resistència permanent. Ni dedicar esforços a aprendre una llengua que en un futur servirà de poc.

Fugir del pessimisme permanent i de vegades poc fonamentat no significa caure en un optimisme infantil i irreflexiu. Significa assumir que la majoria de coses no són blanques o negres, sinó que entremig hi ha una escala de grisos plena de matisacions. Significa anar una mica més enllà del "que malament que estem" i començar a ser proactius: entendre que és millor esforçar-se per canviar les coses que no ens agraden que queixar-se per com n'estan de malament.

Potser valdria la pena fer menys discursos i centrar els esforços a actuar responsablement. Això passa per informar-se abans de fer postulats apocalíptics; conèixer les dades objectives que periòdicament presenten i interpreten els sociolingüistes, en comptes de guiar-se per intuïcions i percepcions subjectives.

A partir d'aquí, sembla que el més sensat és actuar d'una manera serena i responsable tenint en compte la realitat que tenim, que potser no és ben bé la que ens agradaria tenir, però que és la que hem de prendre com a punt de partida. Amb totes les debilitats i amenaces, i també amb totes les fortaleses i, sobretot, oportunitats.

 
 

Comentaris