Aquestes darreres setmanes he coincidit en diferents trobades amb amics i coneguts que m’han preguntat com veig, ara que visc entre neu, el procés sobiranista. Potser perquè el fred fa tenir les idees més clares o probablement perquè el trepitjar país suposa tocar més de peus a terra veient el dia a dia, gens senzill, de la gent de muntanya i el propi, em vaig refermar en les meves conviccions assegurant que, passi el que passi, els catalans acabarem votant. Tot l’esforç de gent anònima i no tant que treballa perquè això surti, i bé, no pot quedar en el no-res.
Però, fins a on aguantarem?, m’insistien. Una de les respostes a aquesta pregunta la teníem ben visible ahir: només cal veure els milers de persones que van concentrar-se davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en rebuig a la judicialització del nostre model educatiu i d’immersió lingüística. Alguns dels interlocutors amb qui parlava em va reconèixer no estar tant segur de la força de resistència dels catalans: “Una vegada el Govern espanyol suspengui l’autonomia, no m’imagino milers de persones manifestant-se cada dia davant el Palau de la Generalitat. Tampoc penso que estiguem disposats a deixar de cobrar dos o tres mesos el nostre sou si en algun moment és necessari per nodrir les arques del Govern”. Potser té raó, i aquesta és una reflexió que cal començar a fer.
El més interessant de tot són les diferents respostes, de tots els amics i coneguts, a la reiterada pregunta: Creieu que hi haurà consulta? L’un n’estava convençut: consulta el 9N sense acord amb el Govern espanyol. Un altre apostava per eleccions plebiscitàries, govern de concentració, declaració unilateral i referèndum per ratificar la DUI. Aquell que abans dubtava de la resistència dels catalans veia el futur amb una consulta acordada amb l’Estat on s’inclouria un nou model de finançament, com el que reclamen ara –sospitosament– els presidents del País Valencià, les Balears i Múrcia. La resposta més significativa, però, la va posar sobre la taula un que diuen que està ben connectat: serà el Rei Joan Carles –sí, sí, el Borbó– qui oferirà un pacte als catalans després d’un acord entre PP i PSOE. Sobre aquesta possibilitat, vaig pensar: fantàstic! Què més volem tenint en compte la credibilitat que professa en aquests moments la Corona? D’això ja fa uns dies ja. Però avui he llegit que, després de la declaració de Cristina pel cas Noós, la Zarzuela farà ara mans i mànigues per recuperar la seva imatge institucional. Preparem-nos, també, per aquest escenari. Sembla que ara tothom s’atreveix amb la monarquia espanyola. Però m’agradarà veure què passa si arriba el moment.
