“No habría que tomar algunas decisiones si fueramos al fútbol a ver fútbol“, ha dit Soraya Sáenz de Santamaría a 8tv. Es referia als serveis de seguretat que van assetjar els seguidors barcelonistes a la final de la copa del seu rei. Una humiliació que el ministre Zoido ha menystingut, com sempre, mentint sobre els seus abusos i reduïnt les confiscacions a, exactament, 199. Zoido sempre sap ser més ofensiu que la vegada anterior: “També vam requisar material als ultres del Sevilla, el que passa és que aquests no s’han queixat“. Ultres. Queixar-se. En fi…
En termes democràtics és molt gros, però resulta que -avançat el segle XXI- el Barça torna a ser el refugi de l’expressió política del catalanisme. Amb gent a la presó i a l’exili i, a nivell social, una amenaça difusa però real de represàlies a la carta, el fet és que el FC Barcelona i el Camp Nou tornen a ser els espais on manifestar el malestar per la manca de llibertat. Com se sap a les dictadures, la massa és l’única protecció eficaç contra la protesta.
Per tot plegat, el club s’ha d’implicar més en la resposta popular contra la repressió. Sense deixar de fer la seva funció esportiva i social, el Barça ha de respondre als gestos simbòlics de la seva base sociològica, que és immensa. No és difícil, i menys encara quan l’Estat ha arribat a l’extrem de reprimir el color groc en defensa no del futbol, com diu la vicepresidenta, sinó del seu rei. És per tot això que el Barça, avui, ha de retrobar la manera de ser bastant més que un club.
