La contradicció de l'Assemblea

"L'eternització del procés el pot convertir en fum. Però tallar pel dret i anar deixant pel camí la majoria de matisos i fins i tot de discrepàncies, també"

L'Assemblea Nacional Catalana és, des de la seva fundació, l'entitat civil més inquieta i més activa dins allò que podríem denominar l'"avantguarda" del procés sobiranista. I també una de les més vigoroses. Les dues afirmacions han quedat contrastades amb la realitat. Amb l'èxit multitudinari de les seves convocatòries i amb l'adhesió de milers de membres i simpatitzats. Òbviament, aquest èxit s'explica també, a part els mèrits propis, per la inquietud i l'entusiasme que ha pres de cap a cap del país en una majoria vibrant de la societat catalana. Majoria que s'ha expressat també en les darreres eleccions al Parlament quan les quatre forces polítiques que van incloure al seu programa o bé el dret a decidit o bé directament la independència van aconseguir una alta representació. Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa-Verds i la CUP van obtenir 87 dels 135 escons de la cambra. La majoria encara va resultar més dràstica si s'hi sumaven els 20 diputats d'un partit, el PSC, que en principi i en aparença no rebutjava el dret a decidir. Les darreres enquestes d'intenció de vot indiquen, a més, que aquesta tendència, més que afeblir-se, pren encara més volada.

El camí que cal recórrer per arribar a la independència, però, és llarg. Encara que el Parlament de Catalunya la proclamés aquesta mateixa legislatura, només seria efectiva i homologable després d'una llarga etapa de negociacions que inclouria tensions i sacrificis. I encerts necessaris. En aquest camí cal tant el nervi de les entitats que, com l'Assemblea Nacional, estructuren la societat civil, com també l'audàcia, l'habilitat i l'eficàcia d'una majoria de representants democràtics triats pels catalans. Com més àmplia sigui aquesta majoria, com més opcions polítiques integri, millor. Més possibilitats d'èxit tindrà tot el procés. És lògic, doncs, que els equilibris entre aquests dos extrems –la necessitat d'aconseguir una majoria política sòlida i que cada tràmit no s'eternitzi– siguin complicats i facin perdre la paciència a molta gent de bona voluntat i nervi tens.

L'eternització del procés el pot convertir en fum. Però tallar pel dret i anar deixant pel camí la majoria de matisos i fins i tot de discrepàncies, també. Convergència i Unió i Esquerra Republicana han pactat aquesta legislatura un calendari cap a la consulta que a molts pot semblar excessivament ràpid i a uns altres endimoniadament lent. En tot cas, és el que han pactat les dues forces polítiques més compromeses en l'èxit de tot plegat. Fins a la concreció d'una consulta o la convocatòria d'eleccions plebiscitàries aquests tres partits –Convergència, Unió i Esquerra– han de mirar de no enfrontar-se i , si és possible, de sumar-hi també Iniciativa i la CUP, ara que el PSC ha decidit despenjar-se'n. Cal respectar els temps i les estratègies si es vol, realment, que els principals responsables polítics de tot aquest procés no rebentin pel camí.

En aquest context les pressions populars poden garantir l'agilitat en la presa de decisions d'uns partits que solen ser lentíssims, exasperants, a l'hora d'actuar. Però ningú no els pot retraure que, després de l'11 de Setembre del 2012, que va fer de tret de sortida en tot el procés, hagin perdut excessivament el temps en maniobres absurdes o cortines de fum. Encara més, qualsevol observador exterior, amb un mínim coneixement sobre allò que el president Artur Mas defineix com "estructures d'Estat", podria alertar que cal assegurar molt més cada nou pas si es vol evitar el fracàs de la improvisació.

Ara Convergència, Unió –cal començar a separar-los en les intencions, tot i que encara no en les actuacions–, Esquerra Republicana, Iniciativa-Verds i la CUP miren de posar-se d'acord amb la pregunta i la data de la consulta. Des de fora sembla un pacte fàcil i no s'entén tanta dilació. I encara més quan resulta ben obvi que l'Estat no accedirà a celebrar-la i que, per tant, més enllà de formalismes, el que resulta més necessari és que aquestes cinc forces polítiques convergeixin en un resultat compartit. No és fàcil. Hi ha conviccions antagòniques, hi ha sensibilitats oposades, hi ha molts matisos que els separen i els enfronten. Saben que no es poden permetre l'error, però saben també que responen a una realitat social molt complexa que no es pot liquidar amb les fórmules fàcils que molts reclamen.

L'Assemblea Nacional Catalana ha intervingut en aquest debat i en aquest moment clau reclamant que la consulta es faci el 2014, preferiblement abans del 31 de maig, i que inclogui una pregunta inequívoca: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?". Les peticions són lícites. I necessàries com a pressió social. Com també són lícites les posicions i les prevencions dels diferents partits, que són els que es presenten a les eleccions. Afirmar que si dubten o se'n desmarquen amb raons pagaran un alt preu electoral és excessivament temerari. Però fins aquest punt totes les posicions poden ser lògiques. Allò que ja no resulta tan lògic és que l'Assemblea proposi una pregunta tan clara, tan diferent ara mateix de les posicions d'Unió Democràtica i d'Iniciativa-Verds, i alhora demani "unitat d'acció" i "un govern de concentració nacional" a CiU i Esquerra, i "si volen", a Iniciativa-Verds i la CUP. Amb aquesta pregunta, tot sembla indicar que Iniciativa no voldrà. I potser tampoc Unió. És a dir, si la pactessin així, podrien integrar el govern de "concentració" només Convergència Democràtica i Esquerra Republicana. Tan alta "concentració" podria acabar en un govern que potser no tindria ni la majoria necessària per a l'estabilitat parlamentària.

Les propostes de l'Assemblea no haurien de ser exigències. No és ella qui es presentarà a les pròximes eleccions. I, sobretot, no han de ser contradictòries. Perquè algú les ha de concretar políticament.

 
 

Comentaris