La Constitució reconeix l’existència de nacionalitats, que en llengua castellana és una afecció només atribuïble a una nació i, per tant, malgrat que digui inicialment que la sobirania correspon al poble espanyol, aquest reconeixement de la nacionalitat catalana atorga implícitament a Catalunya la capacitat d’autodeterminar-se.
Aquesta és la diferència entre una regió i una nacionalitat. El terme regió no inclou implícitament la capacitat d’autodeterminar-se sinó que es tracta simplement d’un terme geogràfic. El terme nacionalitat només pot referir-se a nació. Al món només hi ha nacions i regions, i malgrat el clàssic “Spain is different“, aquests termes han tractar-se amb serietat perquè formen part del dret internacional.
Si bé la Constitució estableix “la indisoluble unidad de la Nación Española“, el terme “indisoluble” no té validesa jurídica donat que les relacions socials són per naturalesa canviants (és com quan et casen i diuen “per sempre”), i per tant el que fa és anunciar un objectiu de vida en comú que òbviament pot ser modificat per qualsevol de les nacionalitats reconegudes en la mateixa Constitució. En canvi, el terme nacionalitat defineix la relació entre la persona i l’Estat, i a l’inrevés. És per això que els passaports duen la paraula Nacionalitat en provar la relació de drets i deures entre la persona i l’Estat. Simplement, les nacionalitats són nacionalitats per alguna raó, i repartir per un text expressions grandiloqüents d’unitat no canvien la validesa jurídica essencial del terme nacionalitat.
La capacitat d’autodeterminar-se només poden exercir-la els catalans, atès que el conjunt dels espanyols òbviament no formen part de la nacionalitat catalana. És lògic que la Constitució no contempli cap procés per a que les nacionalitats puguin exercir el seu dret inalienable a l’autodeterminació, perquè en ser votada pel conjunt dels espanyols no pot fer-ho. Seria il•legítim. Com a molt podria acordar un procediment o calendari per dur-se a terme. També és il•legítima l’atribució de funcions en aquesta matèria per qualsevol de les institucions creades per la Constitució, entre elles els tribunals de justícia, atès que el poder judicial espanyol és una estructura centralitzada. Per tant, un jutge o jutgessa del poder judicial espanyol no pot dir absolutament res sobre com els catalans exercim o deixem d’exercir el dret a l’autodeterminació.
La Constitució permet mecanismes per anular les comunitats autònomes en determinats casos, però si la nacionalitat s’autodetermina, pot triar els mecanismes de govern que consideri oportuns, al marge de les existents.
L’expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez de Parga, conscient del pes jurídic del terme nacionalitats, originava una dura polèmica l’any 2003 quan deia: “nacionalidades históricas se comenzó a utilizar en los días fundacionales del régimen y esa denominación se ha mantenido hasta hoy como lo políticamente correcto. Eso es, dicho con todo respeto, un gran error“. És “un gran error” perquè no es tracta només d’una qüestió de ser políticament correcte. Les paraules tenen el seu valor i el reconeixement dels drets nacionals del catalans és idèntic ens diguin Nació amb majúscula, nació amb minúscula, nacionalitat o nacionalitat històrica. Hem de deixar de considerar el terme en funció de si sona bé o no, i veure’l en la seva plena dimensió jurídica a nivell internacional.
També l’expresident del Govern espanyol, José María Aznar, l’any 79 al diari La Nueva Rioja escrivia: “Una cosa es el Estado como organización político-administrativa de una nación y otra la existencia cabal de ésta. Confundir Estado y nación no sólo es un grave delito intelectual, sino también imperdonable error político.”. L’article es pot trobar a la web del PP, és a dir, el principal partit conservador espanyol té ben clar que la Constitució, en acceptar les nacionalitats, obre una porta al desmembrament de l’Estat. Des de Catalunya s’acostuma a dir que exageren, però no ho fan pas, diuen les coses tal com són, la Constitució accepta el caràcter nacional de Catalunya i per tant el seu dret a decidir.
Finalment, no es pot argumentar que els ponents de la Constitució no coneguessin la importància jurídica del terme nacionalitat. El mateix gener del 78, el filòsof Julián Marias, membre de la Real Academia Española i organisme encarregat del “Diccionario de la Lengua Española” publicava a El País l’article “Nación y nacionalidades” comentant l’avantprojecte de Constitució on deia: ” Es decir, España no es una «nacionalidad», sino una nación. Los españoles tenemos «nacionalidad española»; existe la «nación España», pero no la «nacionalidad España» -ni ninguna otra-. Con la palabra «nacionalidad», en el uso de algunos políticos y periodistas en los últimos cuatro o cinco años, se quiere designar algo así como una «subnación»; pero esto no lo ha significado nunca esa palabra en nuestra lengua.” I passa a deixar ben clar d’on ha sortit el terme nacionalitat que s’està a punt d’incloure a la Constitució, que el reconeixement de la nacionalitat catalana és equivalent al reconeixement de la nacionalitat francesa o alemanya: “Algunos defensores de esa acepción espúrea de la palabra «nacionalidad» invocan el precedente del famoso libro Las nacionalidades, publicado hace poco más de un siglo por D. Francisco Pi y Margall, catalán, republicano federal, uno de los presidentes del poder ejecutivo de la efímera I República Española (febrero de 1873 a enero de 1874). Ahora bien, al invocar ese libro demuestran no haberlo leído. Porque Pi y Margall no llamó nunca «nacionalidades» a ningún tipo de unidades político-sociales, ya que sabía muy bien la lengua española en que escribía -en que escribió tan copiosamente- las «nacionalidades» de que habla son, no Francia, España, Alemania, Suiza o Estados Unidos, sino la nacionalidad francesa, la española, la alemana, la suiza, la norteamericana, etcétera. Usa la expresión en el sentido en que -todo el siglo XIX habló del «principio de las nacionalidades». A las naciones, Pi y Margall las llamaba «naciones»; y a lo que solemos llamar «regiones», casi siempre las denominaba con la vieja palabra romana, de amplísima significación, «provincias».” En altres paraules, nacionalitat la tenen només els membres d’una nació, i per tant en acceptar la nacionalitat catalana és indubtable que Catalunya és nació.
El reconeixement de les nacionalitats històriques per part del poble espanyol, en ple exercici de la seva sobirania expressada a la Constitució, equival a reconèixer Catalunya com a subjecte de drets nacionals, entre els quals òbviament hi ha el dret a l’autodeterminació, que és el dret nacional més bàsic. Mentre hi hagi aquesta Constitució és així de senzill, i per aquesta raó part de les elits espanyoles volen canviar-la.
És absurd que els catalans ens encaparrem en què la Constitució o l’Estatut digui explícitament que “Catalunya és una nació” perquè en acceptar l’existència de nacionalitats l’efecte jurídic a nivell internacional és idèntic. Els catalans hem de superar l’estadi pueril del “políticament correcte” i prendre consciència del què el poble espanyol va aprovar per a poder deixar enrere el període franquista. No podem continuar immersos en la mentida col•lectiva que buida de drets nacionals a la nacionalitat.
