El món és tal com s’ha pogut palpar avui a Crimea. Política de fets consumats, o realpolitik, i el que vinga darrere que arree. Les noves autoritats del país, que responen, potser, a la voluntat de la minoria majoritària russa o russòfona, han imposat un referèndum d’independència sense complir cap requisit mínim que l’homologui davant la comunitat internacional, però a l’ombra efectiva dels tancs i els fusells dels soldats de Vladímir Putin. La Rússia que no volia la dispersió de l’excomunista Iugoslàvia per mantenir l’hegemonia eslava en una zona com més ampla millor ara ha fomentat la fragmentació d’un altre Estat falsament nacional. I no passa res. I ningú rebenta de contradicció. I demà o la setmana que ve Crimea aprovarà de la mateixa manera l’annexió a Rússia com a república associada i n’hi haurà que la reconeixeran o n’hi haurà que no. Però el fet serà inamovible perquè, si algú el vol moure, caldrà que aixequi la roca russa. Crimea passarà amb el temps a ser una altra anomalia que acceptaran la gran majoria dels Estats que no volen càrregues afegides en la relació amb Moscou. Com Txetxènia, o el Tibet, en el cas de Xina, o el Sàhara exespanyol, en el del Marroc.
I la Constitució, sagrada i venerable, com tantes altres, ucraïnesa? Paper de fumar. Les propostes, en aquest cas, s’apagaran aviat perquè, també en aquest cas, segons sembla, la majoria de la població aprova el cop de força o l’ha atiat directament. Les protestes diplomàtiques de façana que en altres processos s’han mantingut contra la lògica dels fets es diluiran perquè els la majoria dels habitants de Crimea consolidaran la maniobra de secessió. A la llarga, els tàtars i els ucraïnesos que hi viuen s’hi hauran d’adaptar. En el millor dels casos. En el pitjor, ja hem vist les barbaritats amb què solen castigar els forts les discrepàncies nacionals.
I Catalunya? Ens cansem de repetir-ho, una vegada i una altra, però algú s’ho hauria d’acabar creient. És una altra cosa. Aquesta part del món no permet les imposicions que en altres llocs tothom acata amb desgana. Espanya no pot enviar fusells i tancs i es limita a airejar una Constitució que a Ucraïna no val res. Si els catalans persisteixen, la lògica democràtica que és vàlida per a la Unió Europea o per als Estats Units, els ajudarà. Perquè en aquesta part del món, a Déu gràcies, ni les Constitucions són sagrades ni els soldats dobleguen voluntats majoritàries. O això volem creure mentre ningú no demostri el contrari. Si es demostra, potser els catalans hauran de sortir al carrer amb banderes russes…
