¿No saben els que diuen no voler violència que ni amb ella aconseguiran el que anhelen? És que no ha quedat clar que els dirigents de l’independentisme, quan s’han vist davant els jutges, han hagut d’utilitzar com a argument de defensa que tot era una farsa i que com a màxim pretenia arribar fins al punt en què forcés a l’Estat a una negociació sobre la millora de l’autogovern? No entenen que és precisament en aquest estira i arronsa on qualsevol possibilitat d’acord es va esfumar?
A hores d’ara, sobre el que hem viscut planeja un dubte i és si els que parlen de presos polítics creuen de veritat que en un país de la Unió Europea tal situació es pot produir, o només ho diuen per seguir mantenint viva la flama de l’esperança o dempeus el mur de contenció enfront d’un eventual incendi al carrer. Perquè ha estat tant el temps que han repetit el mantra que poden haver acabat creient-ho. Encara que no sé si és més greu, que el creguin o que fingeixin creure-ho. Que intel·lectuals desprestigiats en el seu gremi diguin que això que passa avui a Espanya és com el franquisme no fa real la invenció. Subjectes de tota mena, més propers a l’esquerra que a la dreta han recordat aquesta veritat en dies passats: no hi ha presos polítics a Espanya. I el convenciment va des Diego López Garrido a José Sacristán, sense oblidar que Javier Pérez Royo pot ser crític amb alguna decisió judicial, però en cap cas ha negat la consistència democràtica del sistema espanyol, tan perfectible com qualsevol altre del seu entorn i, com tots ells, sotmès a diversos controls jurisdiccionals més enllà de les seves fronteres, el que sens dubte confirma la seva homologació justament per les garanties que comparteix amb el conjunt d’Europa. És a dir, que si un jutge prevarica, ja li arribarà el moment de respondre’n, però que just per això no es pot invalidar Espanya com a part d’un engranatge europeu en què tot i tothom hi té ombres.
Al cap i a la fi, què esperaven? Malgrat que a Espanya el pes de la correcció política alenteix els processos, i en ocasions indueix a les seves institucions a adoptar mesures correctives tendents a nul·les, en el moment en què es posa en marxa arrasa amb la mateixa contundència que qualsevol altre. Arrasa i més arrasarà. Cap Govern pot aturar això, al final no pot ni amb gendres reals als quals interessés ajudar…
No, que a la llei no es doni la raó a un col·lectiu, per molt majoritari que aquest sigui, no fa la llei menys legitimada per imposar-se sobre la població en general. El mecanisme per a la cobertura de les minories és el control de la llei (que la majoria ha decidit) pels garants del pacte constitucional en el qual les majories i les minories estan contemplades. Catalunya és minoria a Espanya, però a Catalunya ¿qui és la minoria? Aquest joc entre minories segons contextos, que no té res a veure amb els ens polítics dotats de capacitat de decidir, si no amb les persones de carn i ossos que els integren, és el que acabarà jutjat pel TC i després, potser a Europa . Això és justament el que nega tot el que s’està dient, no sé bé amb quina finalitat, però és el que permet intuir que la resta d’aquest temps no serà fàcil.
