La consciència

"Això que en diuen la unitat d'Espanya és una gran deformació del que històricament va ser sempre "las Españas""

Jo sempre m'he mogut portat per la meva consciència. Els temps marquen el camí i les circumstàncies, però en cap moment han predeterminat la meva manera de pensar. Ho sento, però no em faran canviar, ja que el discurs ha de ser sempre coherent amb un mateix, altrament ni el que un diu o escriu es pot convertir ni en matèria de debat ni en punt de referència. Els tòpics són exactament l'antítesi del raonament, per altra banda, un exercici d'intel·ligència que els catalans de sempre han sabut fer: Per això diem enraonar en lloc de parlar o discutir. És bo escoltar el criteri dels altres, però no és correcte deixar-se arrossegar pel criteri dels altres sense sotmetre'l a una profunda anàlisi. La concòrdia amb els altres és tan necessària, però no més, com la concòrdia amb si mateix.

Aquest país nostre, dit Catalunya, també té dues consciències o maneres de pensar producte de la seva composició social. Per això hi ha debat com demostren totes les enquestes a l'hora de fixar la seva posició respecte al fet de la independència. Quasi podríem parlar de dues meitats de la ciutadania que pensen de dues maneres diferenciades. Ara bé, quan s'estableix la variant d'una substancial millora del tractament fiscal i financer de Catalunya, automàticament les posicions decididament independentistes baixen fins a un terç de la població. Aquest fenomen té molt a veure amb aquesta manera de raonar dels catalans al si de la seva pròpia consciència. En canvi, és més inquietant quan un aixeca la mirada a la resta d'Espanya i es troba amb les dues consciències cristal·litzades i inamovibles: uns que volen ser i els altres que no deixen ser. Aquesta dicotomia ha creat immensos problemes al llarg de la història dels pobles d'Espanya, i si no es remeia amb intel·ligència i generositat, els continuarà creant. Els castellans es creuen amb el dret de domini i de superioritat de la seva cultura, i no se n'adonen que aquesta mentalitat els va portar al fracàs estrepitós de 1898 quan van perdre, una darrera l'altre, totes les colònies. La segona part del segle XIX és una desfeta d'aquesta mentalitat fixista i poc raonada dels castellans. No voldria que fos aquesta la pauta del futur, ni la sortida de la crisi actual. Però de la sordesa i de la ceguera se'n pot esperar tot.

Jo rebo l'impacte d'aquestes dues consciències i veig el difícil que resulta el manteniment d'una posició d'anàlisi i d'equilibri. És complex trobar el camí viable quan s'ha de buscar sistemàticament al bell mig per convertir en sostenible una convergència i també una divergència. Ja ho deia el gran filòsof Aristòtil: "Al mig està la virtut", altrament, els radicalismes no se n'adonen sovint que uns i altres es retroalimenten. La radicalitat és una actitud tancada (i ho trobem fanàticament expressat en l'islamisme fonamentalista). La discrepància no tan sols és molt legítima, sinó que deu ser sempre respectada i respectable quan neix de la responsabilitat de la consciència individual i col·lectiva. Ja sé que molts no ho veuen així, inclòs ho consideren més bé una covardia. Però tota construcció d'un procés positiu per a un poble ha de tenir presents tots els elements que juguen primer amb la viabilitat del mateix i després amb la seva pròpia sostenibilitat. Ja al segle XIX alguns catalans van pensar de Jaume Balmes que era massa componedor, o tal vegada, massa conservador. Al contrari, Balmes fou un brillant escorcollador de fórmules d'enteniment i de la voluntat de construir una societat en harmonia. Seria bo que alguns llegissin un magnífic article de Josep Pla sobre Jaume Balmes i la defensa dels interessos catalans, en el 'Destino' de 1943. Aquell realisme trufat de sàvia reflexió el va conduir a escriure en molt poques setmanes 'El criteri', un tractat de la saviesa popular i de la manera de ser dels catalans. Realisme que vaig poder després, durant anys, constatar en la fermesa i la irreductible voluntat de ser del President Josep Tarradellas. Tal vegada aquests prohoms estaven equivocats?

Crec que el debat és necessari més que mai, perquè la política és cosa de tots i no es deu marginar mai al si d'un sistema democràtic. Com deia Plató, "el preu de desentendre's de la política és el de ser governats pels pitjors homes". Tota una tremenda sentència. No s'hi val a desentendre's del que succeeix al nostre entorn, de la mateixa manera que s'ha de ser conscientment responsable de les posicions de cadascú si estan fonamentades en la raó i en la consciència. Res més sagrat que la consciència individual o la consciència col·lectiva dels pobles.

Fa anys que practico el convenciment, en coincidència amb Manuel Herrero de Miñón, que Espanya és una "nació de nacions", encara que els castellans no ho vulguin ni veure, ni considerar-ho ni menys reconèixer-ho. Això que en diuen la unitat d'Espanya és una gran deformació del que històricament va ser sempre "las Españas", com deien tots els documents diplomàtics de la corona d'Espanya fins al segle XVIII. Els Àustries encara van respectar el que eren els regnes d'origen medievals, els seus furs, el seu Dret i les seves institucions. Per això eren "las Españas", mal que els castellans volgueren uniformar una identitat que va ser sempre plural i molt diferenciada com demostra el propi caràcter de les actuals Comunitats Autònomes. Perquè, si no és així, quina és la raó que la Constitució Espanyola en els dos primers articles accepti clarament la diferència, més que nominativa, de "nacionalidades" i "regiones"?

Aquesta conquesta de la diferenciació qualitativa obra de Jordi Pujol i Miquel Roca, sorprenentment mai va estar desenvolupada ni pels pares constituents ni per textos legals posteriors a 1978. Succeeix el mateix que en el reconeixement de la clàusula de consciència dels periodistes que, sent i tot reconeguda a la Constitució, encara no ha sigut mai desenvolupada en una Llei Orgànica. Aquí rau justament el kit de la qüestió. Tanta por els fa als castellans acceptar la diversitat de procedències nacionals d'alguns pobles d'Espanya? Tan complicat pot ésser plasmar aquest reconeixement en un nou text constitucional? Si això no hagués estat així, hores d'ara no estaríem en aquest tan aferrissat debat per la reconquesta de la identitat plena de Catalunya; ni tampoc alguns s'escandalitzarien per la posició socialista vers el federalisme, ni tampoc farien fàstics a una solució, tal vegada suficient, com el confederalisme aplicat a Espanya. Ni Suïssa es trenca per la diversitat dels seus cantons, ni Alemanya trontolla per l'Estat lliure de Baviera, ni Mèxic ha patit problemes de secessió amb el reconeixement dels Estats i la seva unió a través del sistema federal, ni molt menys els Estats Units s'han dissociat després d'una molt llarga història com a República Federal. Per què als castellans els fa por la sola menció del concepte nominalista d'Estat que no sigui el central? No se n'adonen que un vestit molt ajustat a un cos que creix i que canvia amb els anys i l'edat acaba trencant-se per les costures que no resisteixen més?

Ja en el segle XIX Blanco White va escriure una reflexió molt adient: "produce enorme desaliento en quienes se interesan en el destino de esta nación generosa, condenada así a perecer por la obstinación de sus hijos. Ningún cambio ni reacción internos pueden, por ahora, mejorar su condición. El terco orgullo del pueblo español, agrupado en dos partidos, determinados ambos a sacrificar cualquier ventaja real en aras de su dignidad ideal, excluye toda probabilidad de compromiso". Als meus crítics els diré que aquesta és la meva consciència.

 
 

Comentaris