El 20 de novembre del 2007, ara en fa sis anys, Artur Mas va pronunciar al Palau de Congressos de Barcelona la conferència “El catalanisme, energia i esperança per a un país millor”. Allò que més tard es va anomenar popularment con la refundació del catalanisme. En aquella conferència Artur Mas, que feia poques setmana que acabava de perdre per segona vegada consecutiva l’oportunitat de ser president de la Generalitat, va redefinir públicament els marcs conceptuals que Convergència portava predicant des de la seva fundació. El 20 de novembre del 2007 va morir oficialment el pujolisme. El dofí va matar al seu pare. Per primera vegada Artur Mas va parlar clarament “d’abandonar la pedagogia cap Espanya”, de construir una “nació plena”, de “situar Catalunya al món” i de substituir l’autonomia pel “dret a decidir sobre allò que ens és propi”. És veritat que les circumstàncies, més endavant, l’han obligat a avançar a marxes forçoses. Els fonaments, però, ja hi eren. Mas va començar aquella conferència (pàg. 3) advertint: “Assumeixo un risc de proporcions considerables i de dimensió desconeguda. En la mesura que sóc un polític en actiu i represento la primera força del nostre Parlament, els nostres adversaris -que no són pocs ni poc poderosos- tenen dret a no posar-nos-ho fàcil. L’ambició del nostre propòsit és gran; gran ha de ser també el risc que correm. En la part que em toca, que no és menor, assumeixo el risc com sempre ho he fet: fugint tant de la imprudència com de la comoditat. La imprudència porta al precipici, i la comoditat al conformisme i a l’estancament. I jo no vull, per al meu país, ni una cosa ni l’altra.” Tota una declaració d’intencions que, de fet, ja va deixar a entreveure l’any 2002 quan en el llibre “Què pensa Artur Mas?” aquest va respondre al periodista Rafael de Ribot (pàg. 87) que sentia “admiració pels personatges polítics que s’han hagut d’enfrontar a situacions històriques excepcionals…i que van saber sortir de l’administració del dia a dia i van tenir una gran visió de futur a l’hora de dissenyar un projecte”.
Artur Mas, i el seu entorn, fa anys que van llaurant aquest projecte. El projecte que han iniciat no és una improvisació (encara que, de vegades, costi de creure). L’objectiu és clar i no hi ha volta enrere. És evident que el futur és incert, ple de dubtes i temors. De la mateixa manera que podem guanyar també podem perdre. És veritat. N’hem de ser plenament conscients. Ara bé, també hem de ser conscients que la recapitulació, a aquestes alçades, tindria unes conseqüències molt més devastadores que una possible derrota o rendició. Ens hem de preparar pel xoc i assumir-ne els riscos. Cadascú des de la seva posició.
D’aquí uns dies, al 22 de novembre, farà 50 anys que van assassinar a John F. Kennedy. L’autor d’una frase que, en aquests moments, ens hauria d’inspirar a tots: “el futur no és un regal, és una conquesta”. El nostre futur, per tant, ens l’hem de guanyar.
