Divendres Catalunya va viure una de les jornades emocionalment més intenses dels darrers mesos amb el trasllat dels presos polítics. Els nou presos van viatjar des de les presons catalanes cap a les de Madrid enmig d’un desplegament policial d’excepció que va fer desfilar davant dels nostres ulls una caravana de forces de seguretat emportant-se part dels polítics compromesos amb l’1-O. Una data que, per a una part de catalans es va convertir indiscutiblement en la fita més destacada en la història de la nostra democràcia mentre uns altres, en canvi, continuen pensant que posar aquelles urnes va ser un error, i un tercer grup creu que allò va ser un delicte i que algú ha de pagar.
El problema de fons és la negació del dret a l’autodeterminació per part de l’Estat. La negativa a reconèixer que els catalans tenim dret a l’autodeterminació ens enverina i ens continuarà enverinant fins que no es forci l’Estat a reconèixer que no es pot oposar a una aspiració col·lectiva. L’Estat ha de reconèixer que el desig independentista no s’esvairà ni que se celebrin 2.500 judicis com és el que hi ha a punt de començar al Tribunal Suprem. Però, al mateix temps, no es pot oblidar que el que tampoc desapareixerà per art d’encantament és l’existència d’una part de catalans que consideren que no tenim el dret a l’autodeterminació.
La unitat d’Espanya s’ha convertit en un valor suprem per damunt dels interessos de milions de catalans. Ho explicava aquesta setmana el professor de dret constitucional Joaquín Urías a la comissió d’investigació sobre el 155 al Parlament. El seu anàlisi sobre el que ha passat al Regne d’Espanya des de l’1-O del 2017 posa els pèls de punta: la Constitució espanyola s’ha vulnerat i s’ha concretat un canvi de règim que viola els principis de descentralització. Això ha estat això amb la transformació d’un article d’aplicació excepcional en arma per aixafar la dissidència política per preservar la unitat territorial. Però més enllà d’això, el 155 s’ha fet servir per manllevar el poder del Govern de la Generalitat de les mans del poble de Catalunya —i en aquest sentit, és també una aplicació en contra d’allò que han decidit democràticament tant els que estan a favor com els que estan en contra del referèndum o de la independència—. És un assumpte que hauria de preocupar a tothom perquè avui potser l’Estat fa servir el 155 per aixafar els teus oponents, però potser demà a qui decidirà esclafar serà a tu.
Com més depengui l’Estat espanyol de les arbitrarietats per defensar el seu projecte nacional, de més elements d’una democràcia homologada haurà de desfer-se, i com més ciutadania empenyi contra el principi d’unitat, més elements repressius es veurà obligat a posar en joc, però serà una estratègia que únicament li servirà per guanyar temps. Espanya té un problema, que no reconeix, i s’ha posat en un cul-de-sac. Mentrestant, els catalans, víctimes de la seva incapacitat de resoldre’l, estem condemnats a seguir enverinant-nos i a donar voltes a la roda com el hàmster.
