Després d’haver assistit a les dues conferències, el cos em demanava escriure un article destructiu i criticador respecte les irresponsabilitats que s’estan cometent aquests dies. No directament Mas i Junqueras, que estan perfectament arrecerats a les seves atalaies sinó als seus agents trencacames: gent d’ERC que no es creurà Mas fins que no el vegin emmanillat al Castell de Montjuïc i gent de CiU que no li perdonaran el tripartit a ERC fins el segle XXV. I així anar teixint complicitats. Volia escriure un article en aquest sentit, però sóc el primer a predicar que el to col·lectiu ha de ser un altre, per tant és convenient guardar l’enuig al calaix.
Si és veritat que els independentistes són majoria, la victòria s’ha de poder manifestar en qualsevol format. Si hi ha dubtes que a través de la llista unitària no s’aconseguirà la majoria absoluta, senyal que potser l’independentisme no ho és tant de majoritari. Si es presenta una llista unitària i obté 60 diputats serà un sonat fracàs, però el que caldrà fer és acceptar democràticament el resultat i assumir que hi ha més persones que no volen la independència que no pas que sí la volen. O com a mínim que no ho tenen com a prioritat. Però en canvi, si s’està convençut que el SÍ guanyarà, no s’ha de tenir por a cap fórmula i per contra escollir la més contundent a efectes internacionals i madrilenys.
Resulta també inquietant –i injust- que s’acusi els partidaris de la llista única de ser persones amb poca sensibilitat social, que s’obliden de les desigualtats i que, com a cirereta, el que en realitat pretenen és tapar la corrupció. Bé, que sapigueu dues coses en aquest sentit: 1) aquest és precisament l’argument que fa servir l’establishment espanyolista per desacreditar el procés i avui, dia de la Constitució, tornarà a sonar amb vigor. 2) La majoria d’adults tenen més de dues neurones connectades, de manera que és científicament possible pensar una estona en com muntar les estructures d’estat del futur i una estona després pensar en com combatre l’actual pobresa energètica malgrat el govern espanyol ho prohibeixi emparat precisament en aquesta magnífica Constitució que avui es commemora amb tanta joia.
Perquè, en resum: Perquè carai es vol un nou estat si no és per millorar la vida dels seus ciutadans? Hi ha algú que defensi la necessitat d’una Catalunya independent pel simple fet de tenir-la separada d’Espanya? No serà doncs, que hi ha una sobreactuació social per evitar complexos esquerranosos davant Podem, Guanyem, Procés Constituent i demés? Aquestes formacions estan plantejant una candidatura unitària a Barcelona, i a Iniciativa per Catalunya li ha faltat temps per negociar presència a la llista. Han descobert que si van junts poden tombar CiU a l’ajuntament. O dit d’una altra manera: la única possibilitat de derrotar Trias el mes de maig és anant junts. Una opció doncs, absolutament legítima i, sobretot, intel·ligent. Algun votant de Guanyem deixarà de votar aquesta mega-llista si sap que hi ha algú d’Iniciativa? No. No perquè pensarà que l’objectiu final de desallotjar CiU del consistori és superior al recel. Al recel, per exemple, de veure Ada Colau a la mateixa papereta que un Ricard Gomà que no fa ni quatre anys era tinent d’alcalde amb el PSC (membre moderat de la casta). Així les coses, perquè una candidatura aplega-esquerres a Barcelona és estèticament ‘cool’ i una candidatura aplega-independentistes a Catalunya desperta tants dubtes, recels i manies?
Per tot plegat, crec que el més positiu per a tothom que realment vol que la independència arribi a bon port és que Artur Mas i Oriol Junqueras es posin d’acord amb una fórmula mixta, nova, consensuada però que sobretot reuneixi tres condicions: que superi els partits, que sigui transversal i –el més important de tot- que il·lusioni tant o més que el 9N, encara que –tal com va passar- per arribar a la resurrecció final s’hagi de passar per una V de viacrucis.
