L’independentisme es visualitza actualment en dues grans tendències i desenes de grups que converteixen l’estratègia a seguir en un mirall trencat on cadascú té una porció de veritat. Les dues tendències, anant pel broc gros, es divideixen en tirar pel dret o esperar un referèndum pactat amb l’Estat. La via eslovena o la via escocesa. I les desenes de grups són també detectables: ERC per una banda, Junts per Catalunya per l’altra, però tots dos dins d’un mateix govern al qual, un tercer actor, la CUP, fa d’oposició. Però dins d’ERC hi ha un mínim moviment dissident concentrat al voltant de l’alcalde de Montblanc que es diferencia, per exemple, del què proposa Joan Tardà. Dins de l’entorn de Junts per Catalunya, també hi ha subdivisions amb PDeCAT, la Crida de Carles Puigdemont i la presidència de la Generalitat de Quim Torra. A això cal afegir les irradiacions de Lledoners i de Brussel·les/Waterloo. Fora partits hi ha el moviment rupturista de Primàries que fa d’hibrid entre el sistema de partits i la mobilització social. I també hi ha la disparitat de criteris actual entre l’ANC, Òmnium i els CDR’s. Que cadascuna d’aquestes tres entitats hagi convocat tres accions diferents pel consell de ministres del pròxim dia 21 n’és un bon exemple.
Arribats a aquest punt, convé recordar que al moviment independentista li ha anat bé sempre que no ha demanat ni triennis d’antiguitat, ni exàmens de puresa ni juraments de vida. El seu creixement es deu, entre altres factors, a que no s’ha preguntat a ningú d’on venia sinó si compartia on volia anar. Tampoc l’idioma que parla a casa ni a quin partit votaria en unes eleccions al Parlament. La culminació d’aquest creixement va arribar la tardor de l’any passat. Qui li havia de dir als pocs milers d’independentistes que hi havia els anys 80 que trenta anys després tindria majoria al Parlament, un govern inequívocament independentista i la declaració d’aquesta independència. Seguint la mateixa ucronia, dubto molt que algú hagués posat algun mirament en si això es feia així o aixà.
Paradoxalment, després de ser més a prop que mai d’arribar a aquesta independència, la sensació de fracàs, divisió i desorientació ha avançat en els ànims de molts d’ells. Sensació. Però no involució o retorn a un unionisme que, d’altra banda, tampoc no ha ofert res per acollir els pocs independentistes que, desnortats, podrien haver trobat una pista d’aterratge en una sortida federal. Des de les eleccions andaluses, la influència de VOX, PP i Ciutadans ha tallat d’arrel qualsevol possibilitat d’encaix català a Espanya que no sigui el cafè per a tothom menys pels bascos. I el que està remobilitzant l’independentisme és que, podent escollir, el PSOE mira més a la temptació del 155 que a la imaginació en una solució nova. Des del 2012, a l’olla sempre hi ha hagut la mateixa aigua independentista, la única diferència és si estava bullint o no.
Fa un any, el PSOE estava dins del bloc del 155. La inesperada presidència de Pedro Sánchez el va separar una passa i es va situar en un punt més intermig respecte l’independentisme. Vox, en efecte cadena amb PP i Ciutadans ha arrossegat de nou el PSOE a proposar abans un nou 155 que no pas, per exemple, al concert econòmic. Això ajudarà a aclarir de nou el camí de l’independentisme que veu dues coses: la primera és que, de nou, es difumina qualsevol possibilitat de tercera via i les opcions són o autonomisme (cada cop més restringit per la ombra del 155) o una independència efectiva (i aquí ja veurem, per exemple, què fan els comuns). I la segona, i no menys important, és que té la sort i la desgràcia d’haver-se d’enfrontar a Espanya. La desgràcia, perquè Espanya no és Gran Bretanya i no ofereix una sortida votada al conflicte. La sort és que cada cop que l’independentisme corre el risc de naufragar sempre surt el nacionalisme espanyol al rescat; actuant com a cola d’enganxar cohesionant les diferents veus. És igual si Pedro Sánchez es reuneix amb Quim Torra o no. És igual si hi ha molta o poca gent al carrer divendres vinent. És igual si se li fa un Tortosa o un Girona. És igual el debat sobre si via eslovena o via escocesa.
El titular és que el govern espanyol necessitarà milers de policies vinguts de fora de Catalunya per aprovar una mesura tan social com l’augment del salari mínim interprofessional. Una mesura que, si s’hagués aprovat en qualsevol punt d’Espanya es prendria al mig de la plaça del poble i amb Pedro Sánchez sortint-ne a espatlles. Divendres vinent estarà tancat, blindat, allunyat malgrat la bondat de la mesura en sí. I això serà una imatge que explicarà, per si sola, quina força té l’independentisme quan està d’acord en cap a on vol anar i no en les legítimes eines que cadascú defensa per arribar-hi. Serà la cola que enganxa el mirall trencat.
