No crec que ningú pugui discutir-me que sóc un exemplar bastant autèntic i evolucionat de la classe mitjana catalana i que, per tant, parlo amb coneixement de causa. A tot el món civilitzat la classe mitjana és encara la que aguanta i cohesiona les nacions. La classe mitjana tendeix a ser mesella i mediocre, però en el seu terreny és imbatible perquè té un sistema de creences fort i estable, i unes condicions materials de vida bastant decents, que permet als seus membres desenvolupar un cert sentit de la cultura i la tradició i especialitzar-se en alguna habilitat més o menys remunerada.
Després de viatjar més que un espanyol i de veure-les de tots colors, he arribat a la conclusió que la classe mitjana catalana és, probablement, la més sofisticada i dura de pelar de tot Europa, però també la que està sotmesa a més pressió. Per exemple ara llegeixo que Gordon Brown, aquell primer ministre que es passava el dia demanant perdó i que si no fos britànic seria tan patètic com el president Montilla, ha tret un llibre contra l’independentisme escocès en el qual hi diu que Escòcia és una nació més estalviadora que Anglaterra perquè el seu paisatge és més rocós.
Fins no fa gaire, aquesta mena de gasòfia intel.lectual constituïa la base de la propaganda que la classe mitjana estava condemnada a consumir a tot Occident, a través de best-sellers i diaris. La classe mitjana va ser un invent dels rics per defensar-se dels pobres i va viure el seu millor moment durant la guerra freda, quan les elits de les democràcies europees es van haver de fer perdonar dues guerres mundials. A Espanya, es va consolidar amb el Seat 600 i amb l’explotació del turisme de sangria, a mesura que la dictadura es va veure obligada a buscar complicitats entre els decebuts i els derrotats. Abans hi havia hagut alguna cosa, però l’exèrcit i la guàrdia civil li havien fet la vida molt difícil.
Les teories de Gordon Brown sobre l’estalvi dels escocesos m’han fet pensar en la classe mitjana perquè em recorden aquests articulistes de diari important que encara pretenen explicar els problemes d’Espanya sense tenir en compte el 1714 i els intents que les elits castellanes han fet d’exterminar la nació catalana sigui en nom del rei, del catolicisme, de l’Estat liberal, o de qualsevol altre excusa més o menys retòrica -inclosa la convivència. La classe mitjana és indestriable de la idea de satisfacció i de pau social i a Catalunya, a Mallorca i al País Valencià no va tenir més remei que tolerar aquest marc d’oblits interessats per poder desenvolupar-se.
Si abans deia que la classe mitjana catalana té un extra de sofisticació és perquè no sols s’ha forjat com un mur de cofoisme i de benestar material entre la fúria dels pobres i el cinisme dels rics. A més, també ha tingut la responsabilitat de defensar un país desballestat i moribund durant més de setanta anys. Mentre que a la resta del món civilitzat l’infantilisme de les classes mitjanes no passa de ser un problema social, a Catalunya es presenta com un problema nacional, que afecta la mateixa supervivència del país. Per raons que serien llargues d’explicar, si el 1714 va decapitar l’aristocràcia i el 1939 va trinxar el poble menut, ara és la classe mitjana que la història empeny al caire de l’abisme -i que està en el punt de mira de l’Estat espanyol.
Ara que la globalització ha canviat les fronteres militars, i que el record de les guerres i les revoltes queda lluny, i que les plusvàlues del colonialisme i la descolonització s’han acabat i, fins i tot, que Internet ha revolucionat les formes de control social, la classe mitjana ha quedat desubicada i desemparada a la majoria de països democràtics, mentre creix en els països d’arrel autoritària. Amb el seu antic rol devaluat, les elits occidentals no sols han deixat de protegir-la sinó que se la miren amb un creixent menyspreu, cosa que atia el ressentiment social i l’expansió dels partits populistes.
Una classe mitjana tipa i raspatllada es podia creure que França havia resistit heroicament el nazisme, però qualsevol escocès o català sap avui que el caràcter estalviador té més a veure amb la manca de poder politic que no pas amb una mena determinada de paisatge. Com sempre que hi ha una crisi pel repartiment del poder i la riquesa, Catalunya es troba a l’ull de l’huracà. Podem estar segurs que quan el cas català s’hagi resolt Europa haurà canviat. La pregunta és si aquesta vegada aconseguirem que el preu de l’evolució històrica el paguin en una altra banda. Si ens en volem sortir, com a mínim serà necessari que la classe mitjana se superi a ella mateixa i cristal.litzi en una força nova, cosa que no van saber fer ni l’aristocràcia ni la classe obrera en el seu moment.
