La clamorosa absència de Carme Chacón

"Sempre m'agrada recordar que hi ha una prova del cotó per veure el compromís nacional dels polítics, ja sigui amb Catalunya o amb Espanya"

Un casament a Salamanca va ser l'excusa que la ministra de Defensa i cap de cartell del PSC a les eleccions generals va donar per no assistir a la manifestació de dissabte. Tenint en compte que la marxa l'encapçalava el president de la Generalitat de Catalunya (el seu país) i primer secretari del PSC (el seu partit) i es feia en defensa de l'Estatut (que es comprometia a protegir al seu programa electoral), l'actitud de Carme Chacón mereix algunes reflexions.

En primer lloc, és obvi que l'única ministra catalana del govern espanyol va demostrar una greu falta de compromís amb la dignitat del seu país, si és que aquest és Catalunya, clar. No és ja només una qüestió simbòlica, sinó d'ètica política. Si el poble català, una part substancial del qual la va votar, s'aboca als carrers en la manifestació més gran que es recorda, ella hi havia de ser si es considera part del catalanisme polític. I no pot pretendre que el PSC ja estava ben representat, perquè ella no és una militant qualsevol. Va ser cap de llista al Congrés i és ministra.

En segon lloc, Chacón no volia passar una mala estona perquè sabia que una part dels assistents xiularien a tot allò que fes ferum de PSC. Era evident i així va ser. I ella, que controla el CNI, ho sabia millor que ningú i per això va preferir estalviar-se un mal tràngol. Ara bé, no anant-hi va demostrar un nul sentit de la solidaritat amb la seva gent, la mateixa que es va partir la cara per tal que fos diputada i ministra.

De fet, estirant el fil d'aquest segon punt, des que va arribar a Madrid l'estrella de la Chacón s'ha empetitit moltíssim. No té presència mediàtica ni política a Catalunya, enlluernada per la política espanyola en la que viu immersa. És legítim, no passa res. Però és evident que aquestes actituds poden tenir un cost a Catalunya.

Sempre m'agrada recordar que hi ha una prova del cotó per veure el compromís nacional dels polítics, ja sigui amb Catalunya o amb Espanya. D'una banda, n'hi ha que, com José Montilla, van deixar una cartera ministerial per intentar ser president de la Generalitat. I també n'hi ha, com Eduardo Zaplana, que van deixar la presidència de la Generalitat del País Valencià per ser ministres. No passa res, cadascú es deu a un país. De quina banda caurà Carme Chacón?

Nota: No puc deixar de pensar en l'excusa donada, un casament a Salamanca. No dubto que sigui cert. Ara bé, no em negaran que sembla una idea sorgida de la ment d'un guionista de sit-coms.

 
 

Comentaris