Cal reconèixer que l’anticatalanisme ha estat agut parint, modulant i esperonant un partit destinat a dividir i, en la mesura del possible, destruir Catalunya i, més important encara, la catalanitat. Essent el PP una eina inútil i corcada, especialment ara, presentant a un groller i obtús porter de discoteca calia, des de l’espanyolisme, definir i bastir quelcom de nou que agrupés tota la mala llet anticatalana d’esquerra a dreta. Per això C’s neix en el centreesquerra per evolucionar veloçment cap a la dreta, recollint des de babord cap a estribord, en una renovada i demagògica estratègia neofalangista de camió d’escombraries i amb un denominador comú: el parany. Amb el parany de la llibertat reivindiquen una Catalunya espanyolitzada i amb el de la igualtat escanyaran la catalanitat. No tenen canons com el 36 però tenen armes i arguments més subtils, per bé que igualment immorals. El monopoli de la violència i la legalitat vigent dóna molta màniga ampla en les democràcies que no són tals i avui l’anticatalanisme cotitza a l’alça.
Arrimadas, la musa degudament ensinistrada, xeresana amb accent de Valladolid, no és cap heroïna a l’estil de Joana d’Arc o Santa Teresa, ni una venjativa però valerosa Charlotte Corday, ni tan sols recorda a un mite de l’espanyolisme com Agustina d’Aragó que en aquest cas sí era catalana, per cert. Per molts insults que rebi recordant-li la professió dita més antiga del món, seria injust comparar-la amb una qualsevol Messalina, presentada per les cròniques romanes com la femella més “inspeccionada” de la història. Tampoc resulta Mata Hari, per bé que fent-se passar per catalana, ella espanyola centralista, treballa captivament per l’adversari o enemic. En un pessebre vivent bé podria fer de Mare de Déu, cànon clàssic i rostre angelical, però les aparences com el sentits, a voltes, ens enganyen i el xaiet amorós pot amagar el llop més ferotge i sinistre. Però, ben mirat, la nostra Arrimadas podria recordar-nos a una fusió de dues dones, espanyolíssimes totes elles i, de personalitat diversa. D’una banda, aquella Marisol tan admirada de joveneta per aquella dictadura tan ben coneguda per la família de doñaInés. Dona de moltes notes i somriures com poques llums, èxit a l’empara del sistema i poca cosa més i que, tristament, acabà canviant rosari i peineta per falç i martell, gens agraïda d’un règim que donant-li tot, li regalà la mateixa “Eurovisión”, aquella que en un altre temps i un altre Serrat havia de cantar en llengua llemosina. I de l’altra, Pilar Primo de Rivera mare coratge, màrtir i martell de rojos i heretges a la causa nacional i, per damunt de tot, ximpleta útil del franquisme a qui li feren creure, cosa que costa molt de creure, que el seu germà l’havien intentat salvar d’una mort discretament celebrada per aquells que com més l’aclamaven més hi desconfiaven. La moral de Franco era la dels guanyadors que sotmeten als vençuts. El mateix remei que si poden ens aplicaran els homes i les dones del 155. Són Rivera i Arrimadas, per catalans, els ximples útils de l’espanyolisme? Temps al temps.
La senyora Arrimadas, havent pujat de la ribera a la cima de les seves expectatives i, ja sense adonar-se socarrimant-se com la mosca que s’enlaira cap el llum, ens acaba de dir aquesta setmana que no hi ha problema entre Catalunya i Espanya, ans al contrari hi ha un problema entre catalans. El seu innat cinisme no l’impedeix que traspuï la ignorància de la petulància que vol senyorejar frívolament allà on trepitja. Aquí la “lideressa” ens acaba recordant a una de les dues mares del famós i alliçonador judici salomònic. Justament aquella que no essent la vertadera no veu inconvenient que el noble magistrat parteixi el nen per la meitat. La mare de veritat fa el que no faria Arrimadas amb Catalunya, renunciar a la seva potestat ja que una mare ho farà tot per evitar la mort d’un fill, sempre estimat de ben a prop o en la distància. Arrimadas i els seus superiors, assessors o mandarins, arribistes de torn que no estimen Catalunya i que en veritat la detesten i la maleeixen, mai deixaran de renunciar a aquesta partició catalana. Poc hi tenen a perdre amb la benzina que aboquen i amb el foc que calen ja que res ho consideren com a propi, en el millor dels casos un territori bastard per colonitzar i un poble per utilitzar i domesticar.
Comparant la nostra Inés amb dones significades a la història o a la literatura he deixat dit que la nostra heroïna no em recorda, per la informació que disposo, a cap alcavota o meretriu com la Celestina o la Nefer de l’egici Sinué, ni tampoc cap dona frívola i volàtil com la Madame Bovary de Flaubert. Potser sí, tirant de paral·lelismes, que el caràcter intrigant i crescut del personatge ha convertit en tot un digne senyor Bovary a aquell que més la segueix i la cova. No pas per banyut com el francès, però si per calçasses i descregut. I ja se sap que com deia el mític Eisenhower qui avantposa llurs interessos a les seves conviccions, més d’hora que tard, acaba perdent ambdues coses. Quedi aquest darrer com a bon desig nadalenc. I bones festes per tothom!
