La vella federació nacionalista va saltar pels aires el juny de l’any passat. Les ambigüitats programàtiques no donaven per més: Convergència es preparava per ser mantenir-se com a actor del procés i Unió, ja partida i més petita, s’embarcaria en un fallit intent per ocupar l’antic espai moderat de CiU que el portarà a enterrar les sigles. La davallada electoral del PSC i la crisi d’Iniciativa, sense cap altra alternativa de supervivència que no fos incorporar-se a la confluència ara ja clarament liderada pels comuns, semblaven confirmar el diagnòstic: el procés ha dinamitat els clarobscurs, i la majoria ja no compra ambigüitats a les urnes. En els últims temps, tanmateix, Ada Colau ha començat a desafiar la màxima. El projecte de creació d’una nova força política progressista amb el propòsit d’esdevenir hegemònica se sustenta en una calculada ambigüitats sobre la independència, les sobiranies en plural i el procés constituent. La presència de la mateixa Colau a la manifestació de la Diada n’era, potser, una inauguració, i al mateix temps un intent d’equilibrar balança pel paper d’opositora al procés que ha fet fins ara al Parlament Catalunya sí que es pot. Es cou una CiU d’esquerres? És viable, ara mateix?
Els comuns defensen un referèndum per decidir la relació entre Catalunya i Espanya sense acabar de mullar-se en el posicionament que hi prendrien per no prendre mal internament. Parlen de sobiranies en plural, perquè asseguren que volen decidir també el model econòmic i social. Se sumen al carro dialèctic del procés constituent, però han rebutjat l’exercici de la unilateralitat contínuament a la cambra catalana tot i que al programa electoral de CSQP hi figurava un procés constituent “no subordinat”. Sí, però no. No, però sí. Heretarà la nova força de Colau i de Xavier Domènech aquesta herència programàtica? Pot aguantar un partit sense acabar de definir-se sobre la independència a aquestes alçades del procés?
Tot apunta que ho provaran, si ens encomanem a la música que tocava Domènech aquest dimecres en una entrevista a TV3 i a un article d’opinió a La Vanguardia. El cap de files d’En Comú Podem hi practicava el clàssic “tu ja m’entens”, amb inconcrecions notables i sense un full de ruta alternatiu al de JxSí i la CUP, contra el qual els comuns carreguen amb contundència. Domènech i Colau s’agafen a la fraternitat dels altres pobles que conviuen a l’Estat per plantejar un horitzó federalista o confederalista que, ideal a banda, està a anys llum de la realitat política espanyola. És tan obvi que no caldria ni dir-ho. No hi ha cap altra nació a la península que qüestioni el model territorial espanyol com ho fa Catalunya, des del carrer i les institucions. Ni tan sols Euskadi. Per tant, no existeix cap altre poble que pugui confluir de debò en un hipotètic doble procés constituent. I això, per no parlar de la inviolabilitat que regna al quilòmetre zero sobre el model autonòmic espanyol actual, atès que ni tan sols el PSOE ha concretat el seu suposat projecte federal. No hi ha amb qui agermanar-se, i ara mateix Podemos està lluny de ser una alternativa guanyadora als socialistes espanyols.
El problema més greu és quan es cau, volgudament o no, en l’engany, perquè la indefinició aparent pot arribar a camuflar a la pràctica una aposta pel blanc o el negre per omissió. És a dir, una defensa efectiva del “no” a la independència de manera indirecta que enerva tants independentistes per deshonesta i potencialment perillosa. Si el federalisme no és viable, més enllà de les proclames, la seva alternativa de debò és, llavors, intentar desplegar l’Estatut retallat?
