La cera fosa d’Ícar

El mestre Vicent Andrés Estellés deia molt irònicament que «Hi ha poetes que quan es disposen a escriure posen damunt la taula el cendrer, les tisores, el tinter, el secant i moltes coses més». Com si aquest posat greu els hagués de donar versos celestials, el primer vers de les muses —i algun més de propina—, que precedeix els que s’han de treballar. Adrià Targa (Tarragona, 1987) no és d’aquest tipus de poeta, per fortuna.

Els versos que ens dóna Adrià Targa són plens de vida, de pulsió, de desig, però també de petits moments de suspensió del temps i de la gravetat: un Ícar que vola, altiu potser, però que es vincla sota el jou de les lleis de la natura. Uns versos que són vius, que són de carrer, en el sentit més bo que us pugueu imaginar —i no l’aigualida semàntica gastada que desdibuixa les paraules.

Intentarem no posar més etiquetes de les que ja té al poeta Adrià Targa (Tarragona, 1987): fer-ho no serà difícil perquè ja ens dóna prou ingredients perquè parlem d’ell, de la seva creació i de la seva lírica; fer-ho serà difícil perquè les referencialitats i lectures de Targa són concretes, clares, i de qualitat i tall clàssicament elevat i refinat —perdó pel rodolí—, i això les converteix en elements destacadament engrescadors i de temptació. Anteriorment, Targa ha publicat L’exili de Constança (2008) i Boques en calma (2010, premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat), on ja exhibia un vers pensat i madurat, amb un rerefons de referents de pes, lluny d’escoles modernes que intenten crear poesia —només el temps dirà què perdura.

I l’ara i l’aquí ens porten aquest nou títol d’Adrià Targa, que hi torna: el llibre Ícar i set poemes se separa en dues unitats definides, com indica el títol, amb set peces i un poema llarg de ressò mític. A la primera part, les set peces, de les quals no em puc estar de destacar «Ben poca cosa és un poeta», pàgina 14, que diu: «Algun dia tindré la teva cara | tan plena de tristesa. Ferrater | s’equivocava molt i molt quan deia | que podíem guardar una experiència».

A la segona part, hi ha el pal de paller d’aquest volum (de només 48 pàgines): «Ícar», que amb trenta poemes de vuit versos cadascun basteix la història mítica d’un Ícar contemporani, reencarnat pel places ravaleres i modes contemporànies de monopatí. És un fragment que, certament, va de menys a més, pujant i elevant-se (potser com Ícar?), però sense oblidar que els primers fragments d’aquest entramat de lírica propicien la lectura sencera del poema.

El que sí que crec que és una tònica general d’aquest llibre és que alguns dels versos, prenyats del carrer, embarassats en trajectes, i parits en fulls electrònics i de paper, són evocacions urbanament paradisíaques de les quals traspuen llum, mar, el vent triestí o el vol de les gavines. Però també un Ícar que, neci, es deixa governar per la llei de la gravetat després de despullar-se de les ales que el feien diferent.

Si ja coneixeu Targa, no us podeu perdre aquesta nova entrega fruit de la seva característica veu; i, si no el coneixeu, és una bona manera d’endinsar-vos-hi…