Sóc periodista, si més no això diuen i jo intento fer-ho el millor possible, tot i que m’agrada recordar que també sóc historiador. I us puc assegurar que mai he fet una notícia abans que passés.
I què vol dir aquest ara, us preguntareu? De què ens parla? Doncs que he fet el sa exercici -o no tan sa- de repassar-me els mitjans digitals de la caverna mediàtica. Sé que no hauria de fer-ho, ja ho se. I vet aquí un gat, vet aquí un gos que tots -i quan dic tots, vull dir tots- coincideixen a titular que la d’avui ha estat la manifestació amb menys participació dels darrers anys.
Un apunt: aquest cop donen validesa tots a les xifres de l’ANC, tota una declaració d’intencions, atès que és el primer cop que passa. Sóc una mica masoquista, i fins i tot he llegit els textos, i us puc assegurar cent per cent que el 90 per cent estava escrit ahir o fins i tot fa una setmana. Tant feia el que passés aquesta tarda. No importava perquè el missatge a exposar estava clar. El codi odeontològic no sé si deuen saber què és.
I una cosa més, tota la caverna ha pactat els titulars. Sabeu que us dic, que cada cop tinc més clar que hem guanyat, i que la victòria està a tocar. I una segona cosa: quin fàstic que em fa de vegades ser periodista. Jo m’equivoco, segur, puc ser parcial, segurament, sóc “indepe” i no ho amago. Però procuro ser objectiu, procuro explicar les coses, i el que no faig és inventar-me la realitat.
Va, que ja acabo la “parrafada”. El que ja és inadmissible és el que ha fet la 2 de Televisión Española, amb una tertúlia sobre la Diada amb tots els tertulians lligats d’una manera o altra a un grup minoritari com Societat Civil Catalana. Denunciable, a parer meu. Són uns mentiders, uns manipuladors. I com TV3, la paguem entre tots.
Adéu Espanya que no has escoltat els teus fills que et parlen en llengua catalana -i ara, també castellana (i aranesa, no ferim susceptibilitats ni fem enfadar una bona amiga aranesa).
Espanya és un país extraordinari, un país espectacular per la seva gent, el seu patrimoni, els seus paisatges, la seva gastronomia, la seva literatura, la seva història, la seva cervesa, el seu esport, les seves costes… M’apassiona Espanya, sóc molt proespanyol, de veritat. És un país en què hi viuria. I més si és un lloc on pots anar de tapes i fer cervesetes.
Però ho sento, mai seré espanyol i el meu DNI pot posar el que vulgui. Us demano, espanyols, que quan siguem independents en deixeu entrar en un país que és una meravella, tot i que ni és ni serà mai el meu. A reveure.
