La Catalunya rock and roll

"Potser sí que es tracta d'un bordell, ara bé, la 'madame' que posa ordre aquí, ara mateix, la trobem a faltar"

Moltes coses estan passant darrerament a la política catalana i també a l'espanyola. Tantes que sortim d'un afer i ens trobem immediatament, i sense ocasió de pair res, amb un altre. Dimissions, escàndols, crisis de lideratges i de partits, abdicacions i aquí finalment ho deixo. Això al Rosselló en llur català en dirien una barjaula o un bordell servint-se, en aquest cas, de l'expressió francesa. Potser sí que es tracta d'un bordell, ara bé, la "madame" que posa ordre aquí, ara mateix, la trobem a faltar.

En efecte a la política catalana hem perdut seny i mesura i l'estabilitat necessària que requereix tot règim pel seu bon funcionament. Potser, era un requisit inevitable atès que vivim un moment de qüestionament i dubte: això és una crisi, davant totes les instàncies de decisió política. Era això el que necessitava el procés sobiranista? El temps ens ho acabarà dient, per bé que molt em temo que aquesta fase ens porta al caos. I la gestió d'aquest no és gens fàcil. Som al bell mig d'una "House of the rising sun" i un "Stearway to heaven": o sigui, entre animals i zepelins. Miserable desesperació i anhel expiatori a la sempre dolça i nostrada Catalunya.

Fa anys a la Catalunya Pujol, la d'ara és rock and roll, trobaves molta gent que justificava el vot a CiU amb l'argument exclusiu que els altres candidats eren pitjors. Ara, per contra, molta gent et diu que admira l'actitud de valentia i fermesa del president Mas; però en ser interrogats pel seu vot et diuen que han votat a ERC, la CUP o que tots els polítics "són una merda". Algú, amb raó, dirà que no hi ha Déu que ho entengui. O potser sí?

Certament els temps han canviat i si amb els tripartits Catalunya es va assemblar molt a la Itàlia política; avui la Catalunya política és un brutal concert de rock and roll amb molta fressa de guitarra, molta més improvisació i teloners que sobtadament esdevenen els principals de la festa. M'imagino que des d'Espanya més d'un, dels informats és clar, deu al·lucinar amb aquest Woodstock de castells i gralles, sardanistes, escoltes, espanyolistes de dretes i d'esquerres i castellanoparlants que volen la independència. És un LSD polític en tota regla que ens allunya de la Catalunya Holanda del sud -algú realment això s'ho creia?- i ens acosta, amb perillós vigor, a la Catalunya Fellini, amb alguns notables rivets de Passolini.

Que torni un Iceta és l'exemple fefaent que els vells roquers no moren mai. Duran continua, i el Madrid segueix guanyant copes d'Europa; i Pujol, en el fons, tres quarts del mateix. Amb semblant panorama no pot ser inversemblant la tornada de Roca a posar l'odre necessari o que Carod, i fins i tot, un Barrera vinguin a rematar la feina que no dugueren a terme. Trias -Fargas- que ja als setanta reclamava l'Estat català i el concert -econòmic- surt més reivindicat que mai a l'estil d'un Elvis que com sabem no morí mai. Aviat veurem el retorn de Morrisson, Joplin, Hendrix i d'altres, interpretats no sabem encara per qui dels nostres nous i vells polítics. No dic Cobain ja que aquest es va suïcidar, i això ja seria massa fort. O no va ser exactament un suïcidi?

En suma, veig tots els números perquè el nou rei pugui fer de mediador i s'imposi la pax politica a Catalunya, tot fent un discurs de germanor a can Vies. Si son pare feu de rei dels sociates, Felip ho serà dels anarcos al so de Metallica si cal. En acabat veurem i assaborirem la tercera via o via federal: que no és altra cosa que trobar-se amb "Los inhumanos" quan esperes a U2, a l'Alaska quan t'han promès la Tina -Turner o Torner tant s'hi val- i en Manolo Escobar fent de Frank Sinatra. Quin gaudi més frisós!

Això és el pactisme renovat, pragmàtic i modern on per arrodonir-ho tot, en Fainé i en Lara fan respectivament d'Adam Smith i de Pulitzer. Dos grans roquers per si no ho sabien. Tot plegat molt delirant, que deu ser del que es tracta.

 
 

Comentaris