A vegades, quan arreplego quatre rals, vaig a sopar. Fem això: quatre llesques de pa amb tomata, dos talls de pernil del país, uns vasets de vi i un sarpat d’ametlles garapinyades. Bon profit. Som feliços. Més feliços que tornavisos. Paguem i la fem petar. Sempre ens posen unes copetes de mata rates. Però del bo, d’aquell que et fot escanyar.
-Són 10 per cap –diu la mestressa
-Poca gent avui
-No hi ha un duro
-Vos dir?
-No hi ha un duro. Creu-me
-Està fotuda la cosa
-No hi ha un duro.
-I com ho fotrem?
-Ah! Això dic jo
-Pinten bastos
-Per nosaltres sí! Per ells no!
-Què vos dir?
-Los polítics! Quina empestada!
-Dona…
-Ni dona, ni llangardaix. Si tothom ho veu!
-I què vos veure?
-Que vagin les coses bé, recony!
-Ja
-Una altra copeta?
-Posa, posa
-És que estic molt emprenyada!
-Amb qui?
-Amb lo tripartit
-Què els havies votat?
-Si ja no voto
-No votes?
–Bueno… voto als ecologistes
-Votes al Saura?
-Als ecologistes
-Saura?
-No! als verds, aquests que són verds!
-Quins vos dir? Els enciams?
-No diguis rucades! I no te’n fotos que ens estan escanyant!
-No va bé el negoci?
-No hi ha un duro! Ja us ho dic!
-Dona! Però això no és culpa del tripartit!
-Una altra copeta?
-Posa
-Lo que jo us digui. Que sé del que xerro.
-Tu diràs
-Clar que us diré! No veus que mon pare va ser socialista.
-Firmes
-Si fins i tot va anar a llistes per les eleccions a la Generalitat de 1980.
-Caratxos
-Res, res, fer bulto, per acabar d’omplir la llista per Lleida.
-I que mos vos dir amb això?
-Homes! Que ja deia que les esquerres s’estaven equivocant.
-Per què?
-Què no teniu estudis vosaltres?
-Dona, algun que altre, però no el duem a sobre. Au, conta i apropa l’ampolla.
-Va, teniu! Doncs això, que els socialistes només tenien al cap la “Catalunya oficial” i no veien la “Catalunya real”
-Doncs mira que ara diuen defensar la “Catalunya real”
-És que… el que ara diuen “Catalunya real” és la “Catalunya oficial” dels vuitanta. Mira quin trilerisme de les Rambles de Barcelona han fet. Pareu compte, eh?
-No sé si et seguim massa…
-Porteu l’ampolla! A veure totxos reconsagrats… la “Catalunya real” dels vuitanta era l’atur, la crisi industrial, el descens del nivell de vida… I l’altra la del despatx i la retòrica. Em seguiu?
-Sí, sí, i si cal fins al final de la barra.
-Carallots! A veure si apreneu perquè hi ha més coses. Escolteu-me. Perquè tot això lliga amb que el PSC va cometre un pecat original que fins que no l’esborri…
-I quin és?
-Doncs que no ha estat mai un partit sobirà respecte al PSOE. No és creïble. No se’l creu ni el Pinotxo ni la Pinotxa. I això els electors ja ho ensumen el 1980 i… ara
-Pel que dius et veig cansada. En fas cara i veu.
-No sóc l’única. Hi ha una pesta d’esgotament
-Tu creus?
-Surt al carrer, xiquet, que no ho veus?
-Doncs… som més d’interiors
-Home! Això que en diuen la Catalunya real és la Catalunya irreal, surreal i a sobre el que falta és molt i molt ral
-Ja tens raó, ja.
-Però amb raó i sense raó el català a la presó
-I ton pare què diu ara?
-Doncs que més val ser cap d’arengada que cua de lluç
-…. Crec que no pesquem res
-Ja aneu ben peixos! Com el país! Nens, que mon pare ja no vol més ficcions. Ja està fart d’anar al cine després de trenta anys.
-I què vol ara?
-El que ja volia aleshores, com altres socialistes catalans, que els van callar, que els continuen callant…. Vaja, com qualsevol català: la llibertat de Catalunya. Això sí que és real, es pot masegar. I mira que fa anys!!!I així, anar donant peixet al llucet i al tauronet
-Ja entenc tot el cansament
-Xiquets, som cap d’arengada lliure, no vulguem ser la pesada i indigesta ficció d’una cua de lluç. Una altra copeta per acabar de fer net?
-Sí, clar i català.
- CA
