La Catalunya exterior

"Madrid no va cap al Canadà del segle XXI, sinó cap a la França del segle XIX"

Ja hi va haver una Catalunya exterior, entre 1939 i la mort de Franco. Era la Catalunya del duríssim exili i la llarguíssima postguerra, la Catalunya de Mèxic, de França, d’Argentina, dels Estats Units, Xile, Cuba... Evidentment, tot i que amb matisos no menors, formava part del gran èxode republicà, un èxode de talent, de vitalitat, de creativitat, que va deixar un buit immens a Catalunya i Espanya. Un buit, un tall brutal, que mai no hem acabat de tancar ni de guarir, sense oblidar l’altre «èxode»: el de les víctimes de la mateixa guerra, el dels afusellaments, les presons, les dècades de repressió i por...

També va existir una altra Catalunya exterior, de dimensions molt menors, després de la derrota del 1714, que va acabar en una via morta i en algunes curiositats històriques sense gaire transcendència sobre la línia central del país.

Ara s’està formant una tercera Catalunya exterior, amb dinàmiques i materials molt diversos. La més visible i la més fràgil és la Catalunya de Waterloo. Per entendre’ns, la de Puigdemont i els exiliats polítics, acompanyada tímidament, amb moltes precaucions, per l’acció exterior de la Generalitat, de perfil baix i prudent després de la desfeta del 155. És una Catalunya exterior que s’aguanta amb pinces, fent equilibrismes jurídics a l’ombra de les lleis europees i d’alguns països que tenen sistemes judicials i polítics sòlidament democràtics i poc connectats amb el règim espanyol.

N’hi ha una altra, però, que té una importància cabdal: la Catalunya de l’exportació. Una Catalunya econòmica cada vegada menys centrada en el mercat espanyol, tot i que seria una bestiesa menysprear-lo, i orientada al món. No deixa de ser una manera d’independitzar-se, o almenys d’equilibrar forces: com diu aquella vella dita, no és gens assenyat posar tots els ous al mateix cistell. És un procés en part espontani, en part forçat pel tancament de moltes portes a Espanya i en part provocat pel fenomen de la internacionalització. En qualsevol cas, és interessantíssim, perquè dibuixa una tendència a la desconnexió que pot tenir conseqüències en el futur.

Potser encara en podríem perfilar una tercera, la de la internacionalització del talent. Tenim gent molt brillant escampada pel món, i també molta gent normal que s’ha buscat la vida més enllà de les fronteres. No és un exili, en absolut, i tampoc no és una emigració forçosa ni un front exterior: s’hi barregen molts factors, moltes circumstàncies personals i col·lectives. Però en qualsevol cas aquesta força és allí, a fora, i de tant en tant incideix en el que passa aquí...

Tant de bo en tinguéssim una quarta, la Catalunya cultural, però aquesta està per fer i no hi ha cap indici seriós de què es pugui fer. No és fàcil, en absolut, entre altres coses perquè implica un canvi de paradigma, un salt evolutiu, posant l’epicentre menys al melic i més al món, canviant dinàmiques, invertint diners privats i públics, jugant fort, passant del joc tribal al joc global, enfortint la llengua i la visió del món, exportant i important, promovent el talent... I això, òbviament, en tots els camps de la cultura, on no hi ha res, cap llei, cap tribunal, que impedeixi adquirir protagonisme al món i establir aliances, complicitats...

Òbviament, no es fa a cop de talonari ni de decisions polítiques ni de simbolismes de consum intern. Ni es fa en dos dies. Ni tan sols hi ha cap garantia que aquesta mena d’estratègies donin resultats. Només hi ha una certesa: si seguim com fins ara és segur, al 100%, que com a molt ens quedarem igual, si és que no anem enrere.

Aquestes tres o quatre Catalunyes exteriors són el contrapunt a la Catalunya interior que ens espera, atrapada entre la melangia depressiva, la digestió de les presons i els exilis polítics, un autonomisme a la baixa, l’hostilitat dels aparells de l’Estat espanyol, la decadència de les elits econòmiques de tota la vida... i una onada, que anirem veient en els propers temps, d’assimilació cultural, econòmica, social, política... La Catalunya-excepció no té lloc a l’Espanya unitària que s’albira a l’horitzó: Madrid no va cap al Canadà del segle XXI, sinó cap a la França del segle XIX i la nostàlgia impossible del seu passat imperial.

 

Sabrem trobar aquest camí, el que des de l’exterior ens pot portar, en el futur, cap al retorn a un país ple d’energia, reconciliat amb les seves identitats superposades i decidit a guanyar, renunciant als empats improductius i les dolces derrotes i rebel·lant-se fermament contra la competència agressiva i deslleial d’un Estat que sempre més jugarà a la contra?

Sostindrem i eixamplarem les Catalunyes exteriors o les deixarem morir, entre melangies i ganivetades? Ens deixarem segrestar pel partidisme i les seves misèries?

La via exterior pot portar-nos a recuperar la nostra ànima i el nostre futur o pot ser poc més que una trista via per ajornar o suavitzar una derrota evident... L’hora més fosca de la nit és just abans de l’alba. Però cal voler i saber despertar. I pagar-ne el preu, perquè despertar no és de franc.

 

 

Comentaris (5)
Cares Viñals Casado Fa 5 mesos
Fart i decebut fins a la nàusea de l'espectacle depriment i constant protagonitzat pel meu país, des de les élits (polítiques, intel.lectuals i econòmiques) fins els últims estrats populars, em limitaré a subscriure fil per randa els conceptes expressats per Sergi en el primer dels comentaris. És tristíssim haver de fer-ho, però és també una obligació moral indefugible. Només la veritat ens pot fer lliures.
Sergi Fa 5 mesos
Massa esperances poseu en què els de fora us arreglem allò que vosaltres no heu tingut el valor de defensar. Per la meva part, com a Català a Mèxic, cada cop sento més indiferència per allò que passi a Catalunya. Quan vulgueu deixar de fer el préssec i lluitar, feu-me un lloc a la trinxera, però, mentrestant, m'estimo més dedicar el meu temps a coses productives.
Màrius Vendrell Fa 5 mesos
La veritable Catalunya Exterior som les gairebé 130 Comunitats Catalanes escampades arreu del món, representades per els casals catalans. Malgrat la limitació de recursos fem la tasca voluntària de difusió de Catalunya, la nostra llengüa i la nostra cultura. Màrius Vendrell Associació Cultural Catalunya São Paulo (Brasil) President
Màrius Vendrell Fa 5 mesos
La veritable Catalunya Exterior és el conjunt de Comunitats Catalanes escampat arreu del món i que son representades per els casals. Any rere any amb totes les nostres limitacions de recursos fem la projeció i difusió de Catalunya, la nostra llengüa i la nostra cultura en els paisos que ens han acollit. Màrius Vendrell Associació Cultural Catalonia São Paulo (Brasil) President
Màrius Vendrell Fa 5 mesos
La veritable Catalunya Exterior és el conjunt de les mes de 130 Comunitats Catalanes arreu del món representades per els casals catalans, que promovem Catalunya la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengüa ! Màrius Vendrell Associació Cultural Catalonia São Paulo (Brasil) President