LA CATALUNYA EMPRENYADA

"Aquell Estatut que havia nascut amb "forceps" i donant oxigen a la progenitora, és un nadó que no se'n surt, fa tres anys que està entrebancat a la incubadora del constitucional entre dretes carrinclones i esquerres arcaiques"

Un dels periodistes més seguits d'aquest país va definir d'una forma perfecta el sentiment de molts ciutadans després d'uns anys de tripartit: el català emprenyat.

L'expressió no podia ser més escaient, després d'un primer govern "Dragon Khan" que va acabar amb la defenestració del president de la Generalitat Pasqual Maragall, i la redacció d'un Estatut que havia cansat el més entusiasta. Després de tantes desavinences, pentinades, clenxes, ribots, 64 esmenes en contra (per part dels socialistes) i una a la totalitat que el porta al Tribunal Constitucional (obra i gràcia del PP), els ànims no es trobaven en el seu millor moment, i tot això sense esmentar el desastre de la gestió de la sequera o el caos dels trens de rodalies.

A dia d'avui hem canviat d'atracció: el que abans era un viatge trepidant que convidava a l'esglai ara és un sentiment de pànic i hem pujat a la vagoneta de la "Casa dels horrors". Tothom té un ensurt un dia sí, l'altre també: l'atur més alt d'Europa a Catalunya, sindicats que pacten per mantenir llocs de treball i acomiadaments massius que es fan després d'haver signat la Bíblia en vers. Bancs i Caixes que reben diners públics i tanquen l'aixeta del crèdit produint una frenada en el consum que està acabant amb petites empreses i comerços.

Aquell Estatut que havia nascut amb "forceps" i donant oxigen a la progenitora, és un nadó que no se'n surt, fa tres anys que està entrebancat a la incubadora del constitucional entre dretes carrinclones i esquerres arcaiques que només es posaran d'acord per escanyar-lo.

Avui ja tothom sap que la clau d'unes pensions dignes, del nivell de vida que teníem fins ara passa per obtenir aquest marc legal que malgrat tot ens permetria de créixer i avançar cap a la Unió Europea en un vagó de primera. Avui tothom ha descobert amargament que el president Pujol ha estat qui ha posat el llistó més alt durant aquests trenta anys de democràcia. Avui ningú dubta que ens hem escarrassat com el que més perquè el tren d'alta velocitat comencés trenta anys enrere entre Sevilla i Madrid, que Espanya ha evolucionat i s'ha modernitzat en part gràcies a que nosaltres estiràvem els vells i atrotinats vagons del segle XIX i de tercera.

I què fem? Doncs muntem consultes amb un esclop i una espardenya, votem sense que això serveixi per a res en caixes de cartró i tot i així un 30% dels ciutadans consultats diuen prou Espanya. Si dotze editorials de diaris ben diferents reformulaven aquell "escolta Espanya" del poeta Maragall sense que ni un sol espanyol de fora de Catalunya ho entengui, doncs pleguem i esparraquem les cartes. Ara ja és tot el país que està emprenyat. No queda ni una trista excusa per disculpar la displicència, la ignorància, la malvolença inclús que la major part de les veus que se senten des d'Espanya deixen anar contra Catalunya. Fa deu anys el resultat hagués estat d'un 5%; ara com ara, una servidora espera el dia 25 d'abril per posar la meva papereta de fireta a Girona i dir també que sí, que ja és l'hora del divorci, que no hi ha res, absolutament res que tinguem en comú, que tant els uns com els altres ens mereixem una segona oportunitat, i que la vida, només es viu una vegada. Estic prou emprenyada com per declarar-me independentista amb tot el que això comporta, que de tant botir Catalunya sencera ha petat.

 
 

Comentaris