La Catalunya emancipada

"Jo vull formar part de la Catalunya que camini amb el cor a la boca, però amb un cervell ordenat i una pràctica ben feta"

A casa nostra, l'origen del problema de la llibertat és l'assentiment de la premissa catalana del "tants caps, tants barrets". Però això, estimats lectors, ja ho sabíem, oi? Doncs no. Hi ha qui s'entesta en l'eterna demanda del retorn del sentit comú. I a mi, aquest voler educar el català maldestre és seguir alimentant la Catalunya de tall anarquista, i potser que ja no cal que seguim donant-li el menjar a la boca; que maduri i no aixequi estúpids envans, propostes de cartó pedra.

M'explico. S'afirma amb pompositat que som a les portes d'una transició. Si bé hi ha una Catalunya sonada, que enfolleix sistemàticament, també hi ha una Catalunya que confon la responsabilitat amb la política de "regat curt": veure la porteria (de prop?), sí… que l'anem tocant, ens l'anem passant, i la pilota es desinfla, no franqueja mai la línia per a obtenir el preuat gol. Aquesta, per tant, és la Catalunya miopa, la de consum immediat, la d'atipar-se a corre-cuita per a poder estar ben calents amb la manta a la vora del foc.

I, per descomptat, no ens deixéssim la Catalunya hegeliana, aquella que excel·leix sense obrir la boca. La que, senzillament, acata, i amb orelles de burro, avança. Malauradament, aquesta Catalunya s'ha esberlat; talment com el gerro xinès, que al trencar-se, no es poden ajuntar, de nou, cadascun dels bocins escampats pel terra. Aquesta Catalunya, en concret, és la relativa a la de la confiança perduda: ja no hi ha amo ni esclau. Els partits volen dirigir i la societat, a hores d'ara més civilitzada que abans, per tant, ben civil, no accepta el rol d'ésser dirigida cegament: la piràmide s'ha invertit.

Ningú vol subordinar-se a res. El paternalisme dels suposats líders polítics fa tentines. L'autoritat, sense paraula, ja no té credibilitat. Aquesta és la Catalunya que vol decidir i que no es conforma amb una participació de sobretaula. Estem parlant del catalanisme de nova fornada, jove, preparat i amb mirada pròpia, que vol escanyar la Catalunya amb veu de pollet. És una Catalunya amb consciència de percepció, que malgrat no disposar dels recursos sí que veu com i d'on pinten bastos. És la Catalunya que ha optat per acabar amb aquest optimisme sense criteri, que n'està farta de presenciar qui d'oli remena, els dits s'unta.

I és clar que ja fa dies que camina la Catalunya dels anomenats 'imparables' i la Catalunya en què Manuel Cuyàs va batejar dels 'descarats'. Jo vull formar part de la Catalunya que camini amb el cor a la boca, però amb un cervell ordenat i una pràctica ben feta. Aquesta, és la Catalunya 'emancipada'. La teva, la meva.

 
 

Comentaris