El Govern ha dit que “potser caldrà refer el pacte polític, segons el que digui la sentència” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. “Perquè l’Estatut, a més de ser una llei orgànica, també és un pacte d’Estat“.
Pacte? Si això ho diguès Navarra, que sí que en va fer un, de pacte, per incorporar-se a la Corona de Castilla… Però Catalunya no és a España per cap pacte. El pacte que tenim començà així:
La cita és de 1714: Felip V Contra Catalunya, del catedràtic Josep Maria Torras. Certament, avui no ens posen soldats a les cases i seria injust qualificar els impostos d’exaccions. Resteu-hi el drama. Tot ha millorat. Excepte l’esperit de les relacions a què ens sotmeten avui per a que siguem España, que no és gaire diferent al de llavors. España és coherent: el seus objectius i interessos sempre son els mateixos. Abans tenien els tercios i ara ténen el Tribunal Constitucional. No hi fa res. Ara bé, les conseqüències per a nosaltres son, si fa no fa, semblants.
És simplista dir tot això d’aquesta manera? O molt bèstia? Ho és tant com pensar que l’Estatut és un pacte d’Estat. Sobretot quan només ho sosté la part més dèbil. Flors i violes i romaní. O tenim un Govern d’ànimes càndides o ens volen fer passar bou per bèstia grossa.
Tranquils, però. Tenim pla B per a “reubicar Catalunya en relació a Espanya”: recuperar allò que eventualment el TC elimini de l’Estatut modificant les lleis orgàniques que s’hi oposin, una per una. I que ens retornin competències per la porta del darrera de l’article 150 de la Constitució espanyola. Sabeu quants cops ha passat això? Un.
Bé. És així que es pacta? Sí, en un règim colonial… del segle XXI. El Govern ho pot endolcir tant com vulgui però un pacte s’acorda entre iguals que volen el mateix. Si no, s’anomena d’una altra manera: armistici, capitulació, imposició… I no m’imagino a l’Executiu com aquells moros amigos que en Joan B. Culla descrivia a propòsit de l’escandalera a l’entorn del primer Tripartit:
Sí, és inútil i lleig fer-se la víctima, ressuscitar la baluerna del nacionalisme historicista, sortir de milhomes amb manifestacions preventives o consecutives. Ho és tant com fabricar aquest pretexte del pacte.
Si no han estat capaços de lluitar políticament amb totes les armes, diputats a Madrid inclosos, pel que refrendàrem el catalans, per què hem de confiar en el pacte d’Estat o en el pla B? Potser son com l’acord del finançament, que no fa dos mesos que es va aprovar i ja se n’han de tornar més de la meitat dels calés.
Ens podem resignar a la nostra trista realitat colonial. Però no a que ens enganyin els de casa. Espanya ens vol torejar, d’acord. Però almenys que no sigui el nostre Govern qui ens posi les banderilles.
