La Casa de les Lletres

"Sense gent, els habitatges, els edificis, són el mateix que poden ser capses de mistos"

Aquesta setmana no parlaré de cap llibre ni de cap autor en particular, sinó de la situació que vivim tots plegats, editors, lectors, autors; i del suport i les estructures que tenim —presumptament— en aquest racó de país i del Principat, que és Tarragona.

No fa gaire llegia un article de Vicenç Villatoro al diari Ara, en el qual afirmava que aquest país té diverses mancances: té lectors, indústria editorial i autors, però el que li passa és que els lectors han de trobar la literatura que encaixi amb els seus gustos, o a la inversa, com si es patís una manca de circulació, com si els ponts que van de banda a banda estiguessin embussats; el fet és el mateix i no cal donar-li més tombs, perquè no varia. Aquest article, «Una falla del sistema literari català», del 24 d'abril passat, deixava anar diverses observacions que ens haurien de fer reflexionar una mica sobre què estem fent (presumptament) malament —i en la majoria de coses que deia Villatoro hi estic d'acord.

I tot reprenent el fil inicial d'aquestes quatre ratlles, ens fem ressò de la inauguració, aquest dijous passat —també era 24—, de la Casa de les Lletres, a Tarragona. Aquesta institució que acaba d'obrir les portes es troba a l'antic Ajuntament de la ciutat, al bell mig del cor de la capital del Camp, en ple centre històric tarragoní, al carrer Major, devora la Catedral. Un entorn, realment, fascinant i encantador.

Que el nom no fa la cosa s'ha repetit fins a la sacietat, però també ho és que la ubicació física, les condicions físiques, no tenen per què afectar. En aquest cas sí, però positivament. L'Escola de Lletres de la ciutat hi té seu, amb aularis i sala per a la gestió de l'entitat —que no és municipal, per cert— i també es disposa d'un espai porxat polivalent per fer-hi exposicions i presentacions. Vaja, que tot està molt bé, és molt necessari i és molt bonic. I esperem que en fem ús perquè voldrà dir que les coses tiren endavant, escrivim, editem i llegim. Entre tots plegats també tenim aquesta obligació i voluntat… Però amb això sol, potser, no n'hi ha prou. Les persones fan les cases, no els totxos. Sense gent, els habitatges, els edificis, són el mateix que poden ser capses de mistos.

Per a Olga Xirinacs aquesta visió també és parcialment així, però va voler aprofitar l'avinentesa de tindre el micròfon al davant de l'alcalde Ballesteros (PSOE) per picar-li una miqueta el crostó i dir-li que tenim una ciutat preciosa, però contaminada; i que el jovent està ben tip de feines precàries —jo hi afegiria: d'això, quan n'hi ha, Olga; i espera't al BCN World i tindràs misèria de la bona…

A banda d'aquesta aparició —amb molta raó, generalment— que poc tenia a veure amb la literatura, el que sí que potser ens trobem és la manca de suport al teixit cultural. Amb l'excusa de la crisi ens trobem amb privatitzacions de serveis públics de tota mena —no paguis i t'operem en tres mesos; paga i demà a la tarda ho tens llest… i això només és un exemple—, però també ens trobem que paguem un deute de la banca usurera i deixem d'invertir en escoles, biblioteques, impuls i foment de la lectura, creació, divulgació, traducció d'autors catalans i estrangers…

Fora bromes, prou que ha costat que la Casa de les Lletres fos una realitat. Com sempre, les coses de palau són lentes, dificultoses i costoses. S'han fet diversos projectes abans d'arribar a port, però és clar, va com va.

Pot semblar que mai no estem contents de debò, però com deia Pedrolo «cal protestar fins i tot quan no serveix de res». I cal estar contents perquè la Casa s'ha obert i ha començat justament ara el seu camí, que desitgem que sigui llarg i exitós. Però també cal recordar, dir, i creure que amb això sol no n'hi ha prou. Cal treballar, si voleu ben d'hora ben d'hora, però donant, realment, difusió i treballant amb el teixit de base: creadors, autors, lectors. L'ordre, poseu-lo com us vingui de gust.

Potser, si ho fem així, la cosa anirà greixant-se i finalment serà un engranatge que funcionarà molt bé. La cultura es pot entendre com la millor de les activitats subversives, perquè pensar i posar en dubte ho és.

També potser per això el poder no ha estat mai gaire amic de les lletres i sempre ha preferit gastar-se milions i milions en fusells, tancs i caça-bombarders… Què hi farem? Doncs llegir, pensar i avançar, que tot està per fer i tot és possible… si ens hi posem.

 
 

Comentaris