Va existir un temps de procés confortable en què no hi havia presos ni exiliats, en què ens dèiem que la independència es podia fer per simple desconnexió i muntàvem consells de savis que ho certificaven, en què pensàvem (i escrivíem) que Espanya no es podia permetre segons quines fotografies i Europa encara menys, en què ens agradàvem fent performances massives i tornàvem molt satisfets a casa. Va ser un temps d’acumulació de forces i d’il·lusions, d’eixamplament espectacular de la base, d’incorporacions massives de sectors socials sencers a un projecte que es venia a ell mateix com a indolor. Sectors socials que mai no ho hauries dit, per cert. No va ser un engany. Com a molt, un autoengany. Volíem creure que. Necessitàvem creure que. I a més, funcionava per sumar: mai de la vida s’hauria arribat a dos milions de persones amb un discurs diferent, i sumar era una requisit per guanyar.
Tot això va ser així fins que la realitat ens va caure a sobre, com un test cau al cap del vianant feliç. I aleshores es va produir un fenomen realment extraordinari: contra tot pronòstic, ningú no va baixar del carro. Unes eleccions convocades des de Madrid i dissenyades perquè l’unionisme ocupés la Generalitat van demostrar que els dos milions continuaven allà. Que el dolor, la repressió, la presó i l’exili no havia tirat ningú enrere. La tesi universal que un moviment de classes mitjanes no pot resistir la repressió sense desercions massives es va ensorrar a les urnes i als carrers de Catalunya. Els dos milions flower power van mutar en una massa endurida i resistent al dolor, una massa conscient dels costos. Pèssima notícia per a l’estat espanyol.
Topar amb la realitat sempre és bo. La realitat despulla tothom, marca els límits gairebé amb crueltat, t’obliga a encarar-te amb les teves pròpies contradiccions. Fixem-nos, per exemple, en la carta pública del pare de Raül Romeva. Pot ser llegida amb condescendència (pare desesperat que proposa solucions desesperades), però seria un error perquè és una carta que ens fa un favor perquè ens tracta com a adults. Jordi Romeva ens està dient la veritat: seran jutjats i condemnats per un tribunal polític parcial, i no ens els tornaran. Se’ls quedaran molts anys a presons espanyoles, lluny de la seva família i del seu país, en un entorn hostil. El pare d’en Raül ens diu que, quan això passi, tots plegats, començant pel Molt Honorable President Torra i acabant per l’últim activista pels drets civils, haurem de portar sobre les nostres consciències que nosaltres els vam custodiar i nosaltres els vam lliurar, i per tant que nosaltres hi vam col·laborar. Què us sembla, si n’és de cruel, la realitat.
La realitat, però, també diu altres coses que no diu la carta de Jordi Romeva. Diu que les probabilitats d’èxit d’una operació per impedir el trasllat dels presos són tendents a zero. Diu que, si es fa i no surt bé, és totalment segur que la segona línia de dirigents que ara manté vius els partits i les entitats acabarà també a la presó, deixant el moviment definitivament escapçat i desarticulat per molts anys. Diu que s’haurà llançat a les escombraries l’oportunitat d’or de convertir el judici en una plataforma d’internacionalització de la causa catalana, i de creixement d’aquesta causa dins mateix de Catalunya. I diu, a més, que els presos no en volen ni sentir a parlar, de la possibilitat d’obstruir el seu trasllat (i alguna cosa n’han de poder dir ells, que són els afectats directes).
Definitivament, s’ha acabat el temps de les decisions fàcils, però això no és dolent: és senyal que s’ha arribat molt lluny. En el camp base la vida és plàcida. A prop del cim pot arribar a ser un infern.
