Vaig assistir a l’assemblea constituent de Reagrupament, com sempre amb un punt d’escepticisme. La veritat és que el projecte m’agrada per algunes coses, però per altres m’inquieta o em fa sospitar que encara és massa d’hora per saber quina és la naturalesa vertadera d’aquesta germandat d’optimistes.
L’ambient era maco, la veritat: la gent reia, es tustava l’espatlla, ningú feia cara de son (dissabte, les 9.30 del matí, etc…), els homes s’explicaven confidències (“Vindrà el senyor Tal, a veure què diran els diaris, tot depèn d’això i d’allò i d’allò altre, el cafè val 3 euros, la porta grinyola, Laporta no vindrà…”), tothom mirava de saludar tothom: era un festa catalanista, una mena de purga moral o de depuració psíquica davant de l’estultícia política que hem hagut de patir en els darrers anys. Una fraternitat unida davant l’amplitud d’un missatge ben clar: la independència és l’objectiu, i és possible.
El cel era clar. L’aire era perfectament respirable. Hi havia ordinadors i telèfons mòbils vessant cada segon a la xarxa. No hi havia gaires dones. Calculo que ni un 10 per cent dels assistents eren del sexe femení. La gent vestia bé però sense aires de patrici: poques corbates. Les sabates no brillaven ni feien soroll sobre el marbre, símptomes d’alguna modalitat de terrorisme blanc. Una ambigüitat de vestuari que contribuïa a fer encara més evident que Reagrupament és el partit del catalanista expeditiu, que posa Catalunya per sobre de ser d’esquerres o de dretes. L’olfacte em diu que la gent que dissabte es movia per allà era més aviat d’esquerres —no podria jurar-ho—, tot i que no hi vaig veure ni ganyotes ni personatges estrambòtics, ni rates ni llepes de partit. Això em va agradar i em va sorprendre.
Com dic, tota aquella gent semblava sana, perfumada, sensata. Homes com el senyor Cardús, en Joan B. Culla, en Francesc Canosa, en Vicent Sanchis, en Toni Aira contribuïen a donar pes i densitat a l’esdeveniment. Jo em vaig amagar en una cadira del fons, immers en la fosca, i agafava notes amb un llapis sense punta.
Si hi hagués hagut crits i consignes i mala bava —estridències— hauria tornat cap a casa, a provar de salvar el país a la meva manera. Potser per allà hi havia alguns senyors que imaginen que el sol tan sols gira entorn de Catalunya però ho sabien dissimular molt bé: les idees eren bones i estaven ben expressades. El xou del power point s’hauria pogut millorar, i depurar d’alguns barbarismes (fet i fet poca cosa).
El senyor Carretero va pujar a la tribuna i em va sorprendre de manera agradable. El més curiós és que Carretero, líder d’un partit que aspira a l’amplitud —a ser un Big tent, o catch-all party, que es noti que tinc estudis de politologia…—, hauria de ser folgat, ambigu, prou indefinit perquè pogués arrossegar cap a la seva papereta qualsevol persona amb un insatisfet sentit de país. Es dóna una estranya circumstància, però, la qual podria fer girar el cap a algun analista: Reagrupament és un partit que pretén una solució radical per Catalunya, i alhora se situa en el centre polític.
Proposa un New Deal català de regeneració democràtica, però a partir de la idea principal d’independència. No vol ser un partit marginal ni nodrit de radicals despentinats, sinó el partit de la bona senyora, del comptable de la petita empresa, de l’empresari sense por, del futbolista de tercera, del poeta sense lectors, del conductor de tramvia i de l’advocat volador: tots el que senten un mínim batec davant el color de la senyera.
El senyor Carretero va parlar bé, però sense estremir-se, no va motivar llàgrimes ni crits. Dominava l’art de les pauses. El senyor Carretero té empenta, té humor i passió, i un aire d’enfadat irònic i entusiasta que li dóna una bona dosi de magnetisme. El seu discurs va ser amè, divertit, volgudament enèrgic, poc acadèmic, gens populista. A mi m’hauria agradat que m’expliqués més coses, una mena de a), b), c) del camí cap a la independència, un protocol d’actuació creïble i palpable, amb coloraines i pla B. Potser el senyor Carretero el té fet i pensat, però de moment el deixa reposar dins el calaix de la tauleta de nit, perquè maduri, com les novel•les dels escriptors sense ofici.
El senyor Carretero té una retirada a Francesc Macià, és una mena de Francesc Macià caribeny i accelerat, de Francesc Macià passant en moto, amb ulls de fura, un home acostumat a mastegar paraules com ‘pit’ o ‘collons’. Somriu més aviat poc, cosa que contribueix a afermar-lo de peus a terra.
Com dic, Reagrupament em va agradar. Crec que el temps obligarà el partit a enfangar-se i a xuclar el brou terrible de la veritat política. Jo, per si de cas, ja he aconseguit atraure dues persones perquè votin el senyor Carretero, missió que se’m va encomanar.
Vull el millor per aquest país, però sobretot que no prengui mal, que no es divideixi encara més, que no perdi el temps en batalles amb pistola d’aigua mentre el foc dels simuladors arrasa el país. El catalanisme hi ha de guanyar, amb tot això, sumant-hi gent, no dividint la foto dels amics del país. Vull dir que tot plegat no hauria de ser com la lleona de Sènia, que ha acabat sent un gos salvatge. Que la independència no degeneri en lladruc. A vegades recordo el que li vaig sentir dir a una senyora ja gran:
—Catalunya faria bé de no ficar-se en política.
La meva recomanació literària d’aquesta setmana és aquest segon volum de Memòries de Jordi Pujol, magnífic compendi de tot el que va aconseguir pescar aquest gran capità convergent en les mars procel•loses d’aquesta Espanya tan bèstia. Els patriotes no poden prescindir-ne.
¿Reagrupar-se o convergir? Potser a hores d’ara estem davant d’una qüestió de ritme cardíac.
