Aquests dies hem vist com les diferències entre CiU i ERC es pintaven com un fruit de l’ambició i dels egos personals, o com s’explicaven a través d’una suposada tendència dels catalans a barallar-se entre ells que es troba en tots els països ocupats de totes les èpoques de la història. Ni tan sols els periodistes il.lustrats han anat més enllà. És significatiu de la por que fa el passat que ningú no hagi perdut encara ni un minut per analitzar els imaginaris i els entorns polítics de Mas i de Junqueras. Només ha faltat l’aparició del nen barbut de Podemos per acabar d’acolorir el drama.
Em crida l’atenció que els sectors que van aplaudir més el simulacre del 9N ara critiquin o destaquin amb tanta passió que el nen Bertomeu no sigui independentista. No havíem quedat que es tractava de votar en llibertat? No havíem quedat que es tractava de debatre i de dipositar després una papereta en una urna? Per què provoca tants nervis un partit que ha vingut a fer la competència a Iniciativa, al PSC i fins i tot a Ciutadans i al PP? Si Merkel no subvenciona tot el sud d’Europa, com més importància agafi la questió social més es veurà que l’única solució és la independència.
El nen Bertomeu haurà de gesticular més que Iceta, que Navarro o que Herrera junts per demostrar que no és un titella de la casta. En la mesura que l’independentisme faci la seva feina, ell mateix posarà en evidència que això d'”acabar amb la casta” vol dir coses diferents a Catalunya i a Espanya, on no es poden independitzar d’ells mateixos. No acabo d’entendre per què fa tanta por un partit sense experiència, dividit entre una criatura amb barba i els partidaris de Jiménez Villarejo. Tot aquest neguit i tot aquest entusiasme, francament, trobo que són una mica artificials.
D’una banda em sembla que alguns sectors de CiU s’han buscat un espantall per mirar de conservar els electors que es pensaven que podrien assolir la independència tirant quatre confetis. De l’altre, Podemos anirà posant en evidència que la cultura política de CiU cada vegada servirà menys per la situació que s’ha creat amb la fallida del 9N. CiU haurà d’evolucionar cap a un partit anti-colonial de centre dreta, si vol sobreviure. A diferència de l’entorn de Junqueras, que ve del món d’Estat català d’abans de la guerra, el món convergent és fill de l’empanada comunista i catòlica del temps franquisme. Ja està bé que el president Mas elabori una llista pròpia de fidels independents de cara a les properes eleccions.
L’ERC d’avui ve dels Dencàs, dels Cardona, dels Joan Sales, dels Batista i Roca i dels Francesc Macià. Gent que no va respondre mai amb raons ideològiques a un conflicte que sabien que era nacional i que no van dubtar a oposar-se amb tot el que tenien als grups que van utilitzar les armes per destruir la democràcia. CiU, en canvi, ve dels pactes amb el diable que Pujol va haver de fer durant la dictadura i els primers anys de democràcia. Amb la confessió de Pujol, CiU ha pres un aire vagament roquista, que l’allunya de l’independentisme de Junqueres i que l’acosta als vells dirigents del tripartit. Harmonitzar aquest dos móns no serà fàcil i les figures nacionals que Mas vol sumar a la seva anomenada “llista de país” potser podrien ajudar-hi.
En tot cas, si els que creuen que Podemos servirà per aturar l’independentisme tenen raó, Junqueras acabarà descavalcat i CiU tornarà a una mena de roquisme. Llavors serà l’hora de Solidaritat i pot passar qualsevol cosa. En canvi, si és veritat que hem deixat enrera el segle XX i que som en una societat postmaterialista i democràtica, Podemos serà una etapa més en el camí i l’independentisme anirà agafant profunditat. Qualsevol camí, en tot cas, serà molt dur, una carnisseria espiritual i econòmica, així que val més que tothom s’ho prengui amb calma. El 9N podríem haver fet un tall ben net, però tot el que ha passat era previsible. És el que miro d’explicar al meu últim llibre: la globalització i la crisi europea fa temps que ens donen una oportunitat, però els miracles no existeixen, en principi.
