Inés Arrimadas ha estat durant un any ni més ni menys que la cap de l’oposició al Parlament, amb el suport del grup més nombrós, 36 diputats, i 1’1 milions de vots al darrere. I, tot i així, se’n va com va arribar, muntant un numeret més davant les càmeres i amb zero propostes per a Catalunya. Més enllà del seu partit, Arrimadas no ha parlat amb ningú, ni independentista ni unionista, només ha teatralitzat una hiperespanyolitat suposadament oprimida que ha anat portant de gira, amb banderes i cartells, per tots els escenaris on era possible que la seguís una càmera. La porta entreoberta de Waterloo deixava clar, per si calgués, que qui es fuga és ella.
La cap de l’oposició no ha parlat mai -ni tan sols en privat- amb el president del seu país i no s’ha assegut ni a prendre un cafè amb cap dels dos partits que conformen el Govern. Amb el PSC la relació ha estat inexistent, més enllà d’acusar-los, retòricament, de rendir-se als independentistes. Però és que ni amb el PP no ha volgut pactar res. Al contrari, es va encarregar de què es quedessin sense grup parlamentari. Arrimadas ha menystingut els comuns, als qui ha ficat sense manies dins del sac independentista (menys quan li ha interessat dir que l’independentisme és minoritari, gràcies a canviar-los de bàndol). I, pel que fa a la CUP, els ha dedicat un tractament poc menys que d’organització terrorista.
Arrimadas deu haver estat la cap de l’oposició menys interessada del món en el que li passa al seu país. Catalunya ha estat, només, el decorat adequat per ressaltar les proeses impostades d’una heroïna feta a mida dels matinals de les televisions madrilenyes. Això sí, ella ha sabut marxar abans que els bàrbars de Vox la poguessin despentinar. Deixa l’escó del Parlament al principi del mandat, el mateix que va fer Manuel Valls a l’Assemblea Nacional. L’oportunisme sempre és aventurer i Ciutadans, un bon vaixell filibuster.
